dijous, 29 de juny de 2017

Victoria Camps

Era el 19 d'cotubre de 2014, ANC i Omnium ens havien convocat a la plaça Catalunya perquè diguéssim SÍ a la independència. Era un d'aquells dies emocionants perquè des de la sortida de casa a Nou Barris veia gent amb estelades agafant el metro cap a la manifestació. Vaig seguir la línia blava per arribar a la Rambla de Catalunya, baixar-la i entrar a la manifestació. A cada parada del metro s'anava omplint de gent i a Diagonal tot eren estelades i samarretes grogues, vam sortir al carrer per fer a peu el trajecte de baixada fins a Plaça Catalunya, érem molts, era una festa, que recordava les sensacions dels onzes de setembre de cada any.



Crec que era a l'alçada del carrer Diputació que vaig veure la Victòria Camps, asseguda en un dels seients del passeig central de la Rambla, amb un diari a la mà. Coneixia la senyora Camps no tant per la imatge pública de debats televisius o de quan fou senadora socialista, sinó perquè ens havia fet alguna formació a mestres municipals. Jo lluïa estelada i somriure d'èxit, i just davant meu ella es va aixecar, em va fitar la mirada i amb una ganyota de fàstic i odi que recordaré tota la vida, va girar la cara i va marxar en direcció contrària a la gent, en direcció contrària a la història. Puc entendre que cregui en Espanya, el que no vaig entendre és aquell odi.

Avui 100 personatges unionistes de la vida pública catalana han fet un altre manifest, ja en són col·lecció. Ens tornen a tractar d'il·legals per no voler ser espanyols. Un 1% del manifest és la Victòria Camps la mateixa catedràtica d'ètica que aquell 19 d'octubre amb va obsequiar amb aquella mirada de fàstic i odi.

No entenc com des de l'ètica es pot odiar la més gran, cívica, acolorida, creativa, multitudinària, moderna revolució dels somriures. Pots no compartir-la, pots estar-ne en contra, però l'has d'admirar.

Allà ella!!!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada