Pàgines

dilluns, 6 de febrer del 2017

6 de febrer de 2017

Avui és un dia històric, l'estat espanyol jutja el president de la Generalitat per posar urnes i preguntar als catalans què volen ser. El mateix estat incapaç de jutjar assassinats i tortures del franquisme, jutjarà Mas per ser President en mig d'una consulta. El mateix estat incapaç de jutjar la prevaricació de les autopistes radials de Madrid, jutjarà Ortega per coordinar les accions de la consulta. El mateix estat incapaç de jutjar un ministre i un magistrat que tramaven proves falses contra enemics polítics i destruïen la sanitat catalana, jutjarà Rigau per no precintar les escoles i impedir de fer la consulta.

No m'he estat gaire estona escoltant les al·legacions de Mas, Ortega i Rigau, els he percebut amb la fermesa de qui té raó, i se sap acompanyat de 60.000 persones al carrer, algunes arribades amb 
160 autocars des de tot Catalunya, gens malament per a una matinada freda de dilluns.

En aquest context de win-win, no hi ha faltat el foc amic de la hipercrítica. Els que fem el que fem, del color que ho fem, ho fem malament, només perquè no ho fem amb la puresa que voldrien. La seva és una funció de corcó, d'omplir de dubtes les certeses perquè les seves certeses són infalibles. Són els "notes" del procés. Els més processistes de tots. Diuen fer-ho en nom de la pedagogia, però la seva pretesa perfecció no té res a veure amb la pedagogia, és uniformitat.


L'hipercrític d'avui és en Pau Llonc que ha fet una tirallonga de tuits que comparteixo en part des de la ideologia, però gens des de l'oportunitat. Diu: L'estratègia de defensa avui és la clau. Deixa el cul a l'aire en ulteriors procediments a aquells que sí desobeeixin. Ell hagués preferit un Mas desobeint, una Ortega objectant i una Rigau desacatant, i potser, jo també. Però ni ell ni jo representem el perfil polític que representen Mas, Ortega i Rigau. Jo vull sumar per incorporar gent a la independència, per a ell la suma és més aviat resta, i si pot divisió.

L'acte d'avui ha estat genial, una pèrdua immensa de credibilitat dels feixistes, falangistes, populars i sociates, ... S'ha de ser molt, però molt imbècil, per convertir Mas, Ortega i Rigau en revolucionaris i avui són els "Cheguevaras" de la independència catalana. Tots tres eren gent de seny amb pretensió fer política de seny. I el seu públic, que no és gens revolucionari (o potser el més revolucionari de tots), ha omplert autocars i carrers per defensar la democràcia.

Ahir Catalunya va conèixer, per la tele, una iaia entranyable, que ens evoca les iaies que hem tingut, hem volgut tenir, o enyorem tots. La senyora Gavarró, la mare de Mas, que en aquests darrers mesos ha viscut amb el dolor de veure massa morts directes. Avui era ferma, acompanyant el seu fill davant del jutge. Aquesta és la imatge de la nostra victòria. Des del més revolucionari dels Pau Llonchs fins a la més entranyable senyora Gavarró, avui tots sumàvem al carrer, per defensar la nostra democràcia contra la més corrupta de les justícies de la Unió Europea. L'estratègia de defensa seguida per Mas, Ortega i Rigau era un no-res al costat de la grandesa d'haver 
respirat República.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada