Pàgines

diumenge, 30 d’octubre del 2016

No, no són insults. Poseu 13 TV i veureu què són insults.

Tot rau en el discurs de Gabriel Rufian del 29 d’octubre, amb motiu de la investidura de Rajoy, Rufián no para gaire atenció en el PP més corrupte de les democràcies, ja ho ha fet manta vegades; en el discurs carrega contra les dues crosses, PSOE i C’s, que col·loquen a un delinqüent, president de delinqüents, de cap de govern d’una Espanya en fallida econòmica, democràtica i moral. Reconec, amb expressió d'una amiga, que el discurs és àcid; però sento necessària aquesta acidesa.


Rufián ataca el PSOE com si fossin catalans, el PSOE ho ha fet infinitat de vegades contra els catalans, i mai no s'ha disculpat; aquesta vegada els socialistes no han pogut amb la contundència dels arguments que ells mateixos han provocat, i en no tenir resposta, s'entretenen en les formes.

Pot ser que nomenar “Richelieu” i “cacic” a la Susana Díaz sigui una pujada de to, però no oblidem que aquesta senyora n’ha dit moltes, falses i gruixudes contra Catalunya. Tampoc s'oblida la seva responsabilitat en què el PSOE hagi traït els 5 milions de votants que va prometre no trair.

Paro atenció en la reacció del Vicepresident de la Junta d'Andalusia, Manuel Jiménez Barrios, qui va dir: "que Rufián “fa honor al seu cognom” i avisa que “no deixarà passar” els seus insults a la comunitat". Insultar Gabriel amb el seu propi cognom és massa fàcil, i confondre Susana Díaz amb Andalusia sencera, massa patètic; i que això ho faci el segon representant andalús, demostra el nivell. Rufián pregunta als socialistes si no els fa vergonya "doblegar-se als designis d'una cacic que governa la comunitat autònoma amb una de els taxes d'atur i fracàs escolar més altes d'Europa". On és l'insult? En el concepte cacic? I com es pot descriure la trama richeliana que ha ardit la Díaz per manegar al seu gust el PSOE?

Gabriel Rufián sempre parla amb respecte i emoció del seu orígen andalús. El discurs no insulta Andalusia ni cap instiució andalusa, esmenta amb acidesa, una manera de fer de la líder del PSOE que ha traït cinc milions de votants. Andalusia necessita dirigents competents que la treguin del forat on és, i que no siguin ni corruptes ni lladres.



Per cert, una abraçada a Felipe GonzáleX, l'ombra de tot plegat.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Democràcia de qualitat II

El passat 13 d'octubre vaig assistir a una conferència de Josep Maria Vallès i vaig fer-ne una ressenya, que podeu trobar aquí, a partir de la qual analitzaré les dificultats democràtiques que té l'estat espanyol i les oportunitats per a una qualitat democràtica que té la República Catalana.

Vallès defineix la democràcia amb la figura d'un temple grec, amb un sostre de seguretat (1), prosperitat (2)  i justícia (3) sostingut per quatre pilars d'inclusivitat (4), eficiència (5), comunicació (6) i ciutadania participativa (7), tot plegat sobre una base de igualtat (8) construïda amb polítiques redistributives.

Anem punt a punt a analitzar què ens dóna Espanya i com pot la República Catalana construir una qualitat democràtica superior:

1) Seguretat. Fa un any i mig, un mosso d'esquadra infiltrat en un grup jihadista fou delatat per un policia nacional. L'error va està a punt de costar-li la vida al mosso, però el que es pitjor és que el Ministre de l'interior negués l'afer, i sortís amb descrèdit i desqualificació dels mossos. Òbviament, la justícia espanyola va arxivar el cas. No entendre que la seguretat passa per una coordinació de tots els cossos de seguretat i dedicar-se a fer política de curta volada, va contra la seguretat catalana, espanyola i europea.

2) Prosperitat. Espanya és un país en fallida, té un deute del 101% del PIB que no podrà pagar en quatre generacions, té una taxa d'atur del 25%, uns costos de manteniment d'infraestructures ermes brutal, un exèrcit i una xarxa d'ambaixades sobredimensionats i ineficaços... ... ... 

Per contra, el percentatge del deute a Catalunya és del 40% del PIB, no tenim gaires infraestructures ermes i les que tenim tenen un retorn econòmic i social important. Tenim taxes d'atur, d'ocupació i de productivitat sensiblement millors que les espanyoles. I la població de funcionaris està molt per sota de la mitjana de l'Estat, tot i oferir millors serveis. No és perquè sí que Gary Stanley Becker, Nobel d'economia; reconeix la viabilitat de la Catalunya independent.

3) Justícia. La inseguretat jurídica espanyola és absoluta, i si ets català tindràs de tot menys justícia: acarnissament, venjança, desigualtat... Fins i tot, el Consell d'Europa en critica la politització. Recordar que Santi Vidal no és jutge per activitats legals en el seu lleure, mentre que de Alfonso és magistrat, tot i està provada la seva construcció de proves falses contra enemics polítics. Els exemples de desigualtat judicial són clamorosos. El mateix delicte fiscal fa que Cristina de Borbó sigui defensada per la Fiscalia de l'Estat, Messi sigui condemnat a 1 any i mig de presó, mentre Rafael Nadal abandera l'equip olímpic.

Clar que podem tenir una justícia millor a Catalunya, és impossible tenir-la pitjor.

4) Inclusivitat. Espanya és una Estat on el seu Ministre d'Interior ho és, malgrat la seva policia hagi disparat i mort 13 immigrants que intentaven nedar per arribar a la costa.

Tot i que Espanya ha signat acord d'acollida de 14.931 refugiats o immigrants, en 13 mesos no n'ha acollit ni un centenar. En aquest cas concret sabem que Catalunya ho pot fer millor perquè hi ha compromís de la Generalitat i molts ajuntaments catalans per acollir la xifra d'immigrants que els toca en proporció. Espanya, senzillament, boicoteja.

No cal parlar de la inclusió de les cultures diferents a l'Estat espanyol. El català és perseguit per terra, mar i aire, i si feu la recerca, a Google, de les denuncies hi trobareu més de 86.000 entrades.

Que Catalunya és inclusiva ho demostra el fet que es reconeix el dret a la Val d'Aràn per decidir el seu futur.

5) Eficiència. Que l'estat i les seves institucions (lleis i normatives incloses) funcionin. Espanya ha arribat on és per una ineficiència integral de la seva administració. Catalunya ha arribat on és malgrat el constant boicot de l'Estat espanyol: Taxa d'atur, nombre de funcionaris, creació d'empreses, recerca, indústria, turisme... No hi ha camp en el que no demostrem una competitivitat superior a l'Estat espanyol.

6) Comunicació. A títol anecdòtic, el dia després de la vista oral del judici del cas Gurtel, contra la trama corrupta del PP, on sortien noms i dades de ministres, alcaldes i càrrecs del PP, i els 3% amb que es repartien d'empreses de l'IBEX-35. Cap diari de Madrid, en feia portada. No cal que compareu què va passar quan el 3% era dels Pujols.

Catalunya té un periodisme compromès amb la informació, que no amb el capital ni amb l'extrema dreta espanyola que el controla.

7) Ciutadania compromesa. Cada vegada que veiem la participació de la gent a les diades nacionals, i ja en portem 5 d'espectaculars, demostrem al món que tenim una ciutadania compromesa que participarà en la gestió del seu Estat, amb creativitat i des del control.

Catalunya té un teixit associatiu molt ric i de molta tradició democràtica; amb seguretat, més ample i competent que a la resta de l'Estat espanyol.

8) Igualtat, també dita, cohesió social. Aquest és el gran repte de la República Catalana, fer-la per ajudar a la gent, sobretot a la gent que més dificultats té. Amb polítiques fiscals redistributives com les que ens tomba, a diari, el seu Constitucional, al servei de la seva monarquia. En aquests moments la gran dificultat de la cohesió social catalana és l'espoli dels 16 mil milions d'€ anuals de l'Estat espanyol, que no ens deixen fer polítiques socials. 

Conclusió. Amb tots els 8 punts Catalunya té l'opció de construir una democràcia de qualitat superior a la que estem patint, els darrers anys, d'Espanya. I recordo que democràcia és seguretat, prosperitat i justícia.






dijous, 13 d’octubre del 2016

Democràcia de qualitat.

Resum lliure de la conferència de Josep Maria Vallès, feta el 13 d’octubre de 2016

Partim d'una democràcia no gaire ben percebuda pels ciutadans, pràcticament a tot arreu, això sí amb diferències. A Espanya la satisfacció de com funciona la democràcia ha caigut en molt poc temps, i a Catalunya més.
Fotografia 1. Grau de satisfacció del funcionament de la democràcia, dades del 2015. Bèlgica, Holanda, Unió Europea, Dinamarca, Gran Bretanya, Alemanya, França, Espanya, Itàlia i Catalunya.

Quan es demana a estudiants de polítiques que associïn el concepte de política a un altre concepte (associació intuïtiva) responen tres grans grups de idees. Totes tres dramàtiques per al funcionament democràtic:

1) Corrupció,...
2) Incompetència, mediocritat...
3) Desinterès, indiferència...

La visió negativa conviu amb la sensació que abans anava millor, cosa que no sempre ratifiquen els historiadors.


La definició més fàcil de democràcia és: Autogovern més igualat. La democràcia representa un escenari de seguretat, prosperitat i justícia. Es sustenta en 5 elements:

1) Inclusió social. Ningú queda exclòs. En tot cas hi ha col·lectius en debat de límits: estrangers, menors...


2) Eficiència institucional. Que l'Estat funcioni, i amb ell les institucions, no només els òrgans i serveis, sinó també les normes i les lleis.

3) Comunicació lliure i veraç. Dret d'expressió i el deure d'escoltar. La democràcia viu de la dialèctica i correcció de principis propis. Les actuals tertúlies televisives són exemples patètic del que no és la democràcia. També passa amb els diaris (la veu de l'amo) i als parlaments que ja no debaten, ningú mai no canvia d'opinió.

4) Compromís ciutadà. Contribuir a què la societat funcioni. La democràcia sense ciutadania compromesa no rutlla.

5) Equilibri en recursos socials i econòmics. Donen estabilitat. La cohesió social és la base de la democràcia.

Fotografia 2: la distribució dels 5 elements de la democràcia: Inclusió, eficiència, comunicació i compromís fan de pilar i la igualtat n'és la base. Tot plegat sustenta una organtizació que garanteix la seguretat, la prosperitat i la justícia.

En aquest sentit, Jefferson, tot i tenir plantacions amb esclaus, deia que la democràcia funciona quan tots som propietaris de propietats equiparables.

El problema rau quan a finals del SXIX s'intenta casar democràcia i capitalisme. No encaixa, és una relació esquizofrènica. Mentre el mercat és insolidari, competitiu, immoral. La democràcia es basa en la igualtat, cooperació, participació. En aquest conflicte rauen els grans desastres de la primera meitat del XX: dues Guerres Mundials, nazismes, comunismes... És acabada la Segona Guerra Mundial que es produeix l'anomenat el gran armistici al món occidental i es desplega una socialdemocràcia com a manera de fer, amb més o menys èxit, pertot. Va funcionar bé, sense gaires fissures, fins a finals dels 70. Moment en què hi ha autors que comencen a parlar d'un deteriorament que 40 anys després, el 2008, esclata amb l'actual crisi econòmica, financera, social... El capitalisme és incapaç de controlar res i entra en una profund col·lapse que arrossega la democràcia i els valors que la sostenien.


Ara ja hem comprovat que la democràcia no és irreversible. La democràcia és més un procés que no un estat. Si no es mou, cau. Ens obliga a una actitud amatent per evitar tornar a formes autoritàries. Potser no hi haurà un col·lapse d'esfondrament, però sí una degradació constant i efectiva. Si de veritat la democràcia ens preocupa caldrà mirar la qualitat i preservar-la. Ara estem intentant una regeneració democràtica mentre es deteriora la cohesió social i, clar, això no funciona. Estem avançant cap a una postdemocràcia de degeneració. Davant d’això, tres escenaris de futur possibles:

1) La tecnocràcia. El govern, en mans de "savis" reclutats adhoc per a solucions de convivència: La troika, els constitucionals, els bancs centrals... són òrgans gens democràtics amb molta capacitat executiva sobre la governabilitat d'un país i molt allunyats de la gent. És una nova aristocràcia, no de llinatge, sinó per reclutament. A Itàlia van formar govern amb aquest procediment.

2) Reconstrucció de la socialdemocràcia a nivell mundial, amb retorn de veu a ciutadania i que controli el mercat. No sembla que hi hagi gaires voluntats polítiques, ni mobilitzacions en aquest sentit.

3) El tercer escenari va en la línia del cooperativisme, de la producció en comú, de l'autogovern, del “do it yourself”, del tercer sector... Liderat des de formes amfíbies de mobilització al carrer i ocupació de càrrecs institucionals a moments concrets, que per la seva poca història encara no sabem cap a on van, si perviuran, si acabaran engolits per les institucions o acabaran dissolts al carrer.

Per acabar dues batalles que cal fer:

1) La batalla de les idees. Cal un compromís ciutadà per recuperar els elements més humanistes de l'educació que s'estan perdent per deixar més temps als elements instrumentals. Cada vegada el currículum escolar té menys filosofia, història, art, literatura. Les humanitats ens ajuden a comprendre el bo i dolent que és capaç de fer l'ésser humà. I això té molt a veure en la construcció de l'home i la seva moral.

2) La batalla de les polítiques socials, no tant per treure la gent de la pobresa, que també, sinó per consolidar i protegir la democràcia.

Dues cites per cloure:
Einstein: “La democràcia no falla pels atacs dels adversaris, sinó per passivitat dels demòcrates”.


Max Weber “No s’aconsegueix el possible, si abans no s’intenta l’impossible”.

dimarts, 11 d’octubre del 2016

De la identitat a la dignitat i de la dignitat a la decència

Tot rau en un tuit: Al principio era indepe por identidad, luego por dignidad y ahora ya, por decencia. Vaig estar temptat d'esborrar-lo perquè no li augurava sortida, però el vaig publicar i va tenir força retuits. L'@albertAEPDA el va contestar amb un Resumim el procés... que crec que és la clau del seu èxit. No sabré mai com funcionen els tuits perquè emocionen, impliquen, agraden, disgusten. Escric aquest post per ampliar la idea del tuit i perquè ha arribat el moment d'explicar els arguments.


IDENTITAT

Vaig néixer català, els meus pares n'eren i el parlaven. Vaig estudiar en un institut nacional, de nacionalistes espanyols; sense fer ni una sola classe en català. A títol voluntari un professor ho va intentar un parell de tardes, i ja no el vam tornar a veure més. Jo era català de poca consistència, eren anys de grisos i silencis, i encara ens espantaven els darrers assassinats del franquisme. Fins als 23 anys no vaig aprendre a escriure el català. Hi vaig haver de dedicar els dissabtes de 2 anys seguits de Reciclatge. Avergonyeix quan polítics del PP, de C’s, i alguns del PSC, veuen la culpa de l'independentisme en la immersió lingüística. Immersió? Als 23 anys? Va home va!

DIGNITAT
Em vaig fer indepe el dia 10 de juliol de 2010, en la manifestació contra la sentència de l'Estatut. Aquell Constitucional de fatxendes van arrasar la voluntat de dos parlaments i un poble, mentre fumaven havans a la Maestranza de Sevilla. El mateix Estatut “cepillado” pel poca vergonya del Guerra, de germà corrupte, que apuntava les maneres de fer Andaluses amb els EREs. Fa gràcia que ara sigui el seu PSOE, el “cepillado”. Fins a les 5 de la tarda d'aquell dia vaig creure que Espanya podia tenir solució. Vaig dir prou, la dignitat, la paciència i la força de la gent em van fer desistir. La meva identitat catalana es va reforçar i vaig albirar un futur possible, net i esperançador. La República era possible. 

DECÈNCIA 
Com que aquella sentència del Constitucional, només va ser el principi de l'assetjament judicial i institucional, contra Catalunya, tot ha anat a favor de consolidar-me com indepe per dignitat. La informació va començar a córrer, i ja no només eren les seves mentides. La seva justícia ens anava sempre en contra. La seva policia encara torturava els nostres, per dur estelades o parlar català. Els seus fiscals perseguien urnes. Els seus inspectors d'hisenda boicotejaven les nostres empreses, mentre deixaven fer les seves. Madrid s'erigia en paradís fiscal aprofitant-se de l'espoli, i competia contra Barcelona amb avantatge deslleial. Les inversions promeses no arribaven i dia rere dia recollíem morts a les nostres carreteres atapeïdes, mentre les seves eren buides i de franc. Els seus trens arribaven tard, quan arribaven. Mantenien el nostre port aïllat per evitar la nostre prosperitat i els seu aeroport tallava les ales al nostre, negant permisos i inversions. Les nostres entitats del tercer sector es quedaven sense els nostres impostos per atendre els nostres vulnerables...

Amb tot això no en van tenir prou, van comprar diaris i mitjans de comunicació, i es van inventar delictes fiscals contra els nostres polítics, mentre intentaven ensorrar la nostra salut pública i seguretat ciutadana. Els seus delinqüents encara són magistrat i ministre, la seva justícia no els esternuda i el seu govern no els despatxa.

Aquesta mena de personatges són molt immorals. Per a ells la unitat d'Espanya és excusa de robatori. Han arribat a taxes de corrupció indecents, amb una justícia incerta, que pel mateix delicte, el seu fiscal defensa la Princesa, a Messi li foten any i mig de presó i Rafel Nadal abandera l'equip olímpic espanyol. Tots ells han comprat prou funcionaris i mitjans de comunicació com per anar guanyant eleccions amb majories vergonyants. A Espanya les víctimes voten els botxins.

La decència també és per la seva incapacitat de gestionar el bé públic, la seva manera de llençar els diners a les butxaques d'un IBEX que s'està menjant el seu Estat. L'absurda inversió del Castor. Les ruïnoses autopistes radials de Madrid. L'AVE faraònic més buit del món. El rescat d'una banca immoral i corrupte. La política energètica contra les renovables. La subvenció infinita a unes elèctriques que fan l'energia més barata i la fan pagar com la més cara del món. Les seves sumptuoses ambaixades, tan costoses com inútils. Les infinites inversions en un exèrcit d'avions que no poden volar o submarins que es neguen. La seva Seguretat Social que ha acabat amb el fons de pensions. El seu ministeri de Cultura que només gasta a Madrid. El seu ministeri d'educació que atorga el 45% de les beques als madrilenys i només un 5% arriben a Catalunya...

Aquest són els poca vergonyes que ens volen recentralitzar per dirigir i per anul·lar. Aquests són els que volen acabar amb el futur dels nostres fills. Aquests, ara ja sí, són els indecents que m'han fet independentista per DECÈNCIA