Pàgines

diumenge, 24 de juliol del 2016

Arguments 9: Els partits polítics


Permeteu-me algunes obvietats:

1) La democràcia és el segon millor tipus de govern d’una societat. Els que han buscat el primer han anat sempre, de moment, en direcció contrària.

2) El funcionament de la democràcia es basa en el bon funcionament dels partits polítics

3) Ni tots els partits polítics són iguals, ni són iguals a tot arreu. Un partit és una síntesi d’una empremta ideològica i d’una adaptació a la realitat de l’entorn. La prova que Catalunya és un estat diferent és que els seus partits i resultats electorals són molt diferents.

Espanya tendeix al bipartidisme PPSOE, per molt que C’s i PODEMOS s'entestin al contrari. Catalunya, en canvi, té 11 partits diferents amb representació al Parlament, i algun moviment social. Això aporta riquesa de matisos, obliga a diàleg i consens, millora el control social de la política, facilita la implicació de la gent i dóna alternatives al poder molt menys travades.

El procés independentista ha col·locat els partits en dos paràmetres diferents: Esquerra versus dreta i independentisme versus unionisme. Els temps de la puta i ramoneta o terceres vies han acabat; qui no s’ha definit ja no surt a la foto, i segons com s’ha definit, tampoc.

Per acabar, el triomf d’unificar els paràmetres social i nacional de les eleccions del 27-S, no amaga el reforç de la diversitat de partits; no tots els partits van renunciar a la seva idiosincràsia i molts ciutadans ho van entendre. La lliçó és que només un referèndum pot legitimar l'independentisme i permetre que el país és projecti cap al futur.

divendres, 22 de juliol del 2016

Arguments 8: Educació

Sobre el paper, l'educació és de les coses que ha de canviar poc amb el nou estat, ja que teníem competències plenes des del principi. Això sí, ens traurem de sobre la pressió contra el català que va motivar el naixement de C's i que va obligar el PP català a ser coherent amb la Catalanofòbia de la resta de PP.

L'educació ha de ser obligatòria dels 6 als 16 anys i garantida la resta.

L'educació ha de ser un servei públic, amb prestació pública, concertada o privada. El concerts han de ser possibles i condicionats a factors de qualitat, igualtat de gènere, educació inclusiva, laïcisme, transparència de gestió, equilibri financer i control sobre els beneficis empresarials.

La llei haurà de regular les condicions en què es dóna l'educació privada, aquella que no tindrà cap finançament públic. Haurà d'estar subjecte a la responsabilitat de servei públic i condicionada a les programacions de l'Administració Educativa que en farà la inspecció i homologació.

Arguments 7: El projecte.

Un dels arguments per a la independència més subtils i alhora més demolidors és el projecte. Quin projecte té Espanya per a oferir als catalans? I als espanyols? La resposta és cap. Zapatero va surfejar sobre la bombolla immobiliària creient-se president d'una de les economies més fortes del món. En esclatar-li, va mantenir el miratge transferint diners als ajuntaments perquè els invertissin en el que fos, i no parés la màquina de la construcció. Un any després, el dèficit es disparava i només havíem aconseguit carrers bufons.

En arribar Rajoy es va limitar a esperar que economia i desocupació s'arreglessin sense intervenir-hi. I així va: un increment esfereïdor del deute, unes taxes d’atur maquillades per la precarietat laboral, el fons de pensions buit, a l'espera d'una multa brutal de la UE per l’incompliment del dèficit. Malgrat l'escenari dantesc, Rajoy i els seus han seguit amb despeses descontrolades de l’Exercit, han inaugurat 1.000 km d’AVE buit cada any; han indemnitzant bancs, autopistes radials i Castors. Cap és el projecte del PP, que la mediocre democràcia espanyola li ha avalat en dues ocasions, i a la segona amb més vots. Rajoy, el sobresous, afronta la seva segona presidència, amb un país ensorrat i sense cap projecte per als seus ni per a nosaltres.

Què ha fet Catalunya en aquest context absurd. Doncs el que calia. Consolidar les bases per la independència, aprofundir la diversificació industrial. Convertir l'amenaça del boicot espanyol en una oportunitat d'exportació. Invertir en recerca i universitats. Esdevenir un centre logístic del sud d’Europa. Fer la marca Barcelona. Promoure un turisme punter. Atraure inversions estrangeres...

Al costat d'una Espanya sense projecte hi ha una Catalunya que vol ser la Dinamarca del sud, i tots els indicadors diuen que ho tenim a l'abast.

Arguments 6: Exèrcit

En el debat del nou estat l'exèrcit és el que més conflicte aporta. Molta gent n'està en contra, alguns proposen substituir-lo amb el pagament a l'OTAN. Catalunya haurà de fer el debat de si necessita o no tenir un exercit propi, i per això vull fer algunes consideracions per al debat:

1) La principal funció de l’exercit és més de dissuadir enemics que no pas d'atacar. No dubteu que l’Estat espanyol intentarà fer mal.

2) L'OTAN no admetrà cap soci que només pagui. Potser transitòriament sí. Però el compromís d'aportar-hi personal serà imprescindible. No veig una OTAN gestionant mercenaris.

3) No és gaire solidari renunciar a participar en missions humanitàries i forces d’interposició.

4) Si un petrolier de bandera de conveniència neteja dipòsits davant de la Costa Daurada i ens la deixa negra, alguna cosa s'hi ha de poder fer.

5) Necessitem replantejar la funció de l'exercit, si n'hi ha d'haver, ha de ser tenir una permeabilitat de funcions i relacions, que faci més civil la clàssica inflexibilitat militar.

6) L'exercit pot ser una sortida social i professional per a determinats col·lectius de joves.

Acabo. El fet més rellevant és que el nou estat podrà decidir si vol o no tenir exèrcit i si diu que sí, el podrà fer radicalment diferent a l'exercit espanyol.

Arguments 5: La justícia

Hi ha centenars d'actes jurídics que se'ns han resolt en contra perquè afavorien Catalunya, els catalans o els nostres interessos. És igual l'òrgan judicial que els dirimís: Constitucional, Suprem, Audiències, Consell General, juntes electorals, jutjats socials,... Sentències i més sentències de resultat esbiaixat i a vegades absurd. La justícia espanyola té un nivell d'independència, eficàcia i legalitat indignes de qualsevol escenari democràtic i europeu. Que l’Audiència provincial, en comptes de jutjar de Alfonso, el readmeti, n’és exemple.

És variada la tipologia de les sentències contràries: impostos, tutela de fills, la llengua, temes d’educació, Constitucional, estelades, obres d’art, vot exterior, agressions a patriotes, quotes electorals en els mitjans públics, finançament de les entitats socials... sentències i més sentències on prejudici i catalanofòbia han determinat el resultat. Aquesta setmana tenim la interlocutòria contra Altafaij i la declaració d'Homs al suprem pel 9N.

El fet més greu de la Justícia és l’omissió, no sempre és que la sentència ens vagi en contra, sinó que el cas arriba molt abans al jutge si serveix per atacar el poble català i el seu procés. El cas més flagrant és el tributari, que el 50% de les inspeccions es facin contra el 16% dels catalans és racisme. 
Que només futbolistes del Barça tinguin sentència per delicte fiscal, és més que casualitat. Quants casos de policies espanyols, que han torturat joves per dur estelades o insultat i retingut gent per parlar català, han tingut judici i condemna? Hi ha una infinitat de casos de corrupció que triguen anys a arribar a jutjats (a vegades prescrits), mentre que els casos catalans s'omplen de fiscals especials, guàrdies civils i molt de circ mediàtic. Això són delictes d'estat, o per omissió o per excés i malversació de fons; però qui hauria de jutjar aquest delicte és la mateix justícia, i no ho farà mai.

Paguem molts diners per tenir una justícia independent, eficaç i justa, la necessitem per ser una REPÚBLICA neta i transparent, i ens la mereixem perquè tenim els valors i la consciència per fer-la possible.

dijous, 21 de juliol del 2016

Arguments 4: Els peatges de les autopistes de peatge

Amb els peatges de les autopistes es fa més populisme que economia o ecologia. Els peatges no són un problema, són una solució. El problema és que estan tan molt mal repartits a Espanya, que hi ha ciutadans privilegiats a Madrid i tòtils espoliats a Catalunya.

Les autopistes les ha de pagar qui les fa servir, el contrari voldria dir que les ha de pagar tothom, fins i tot els que no tenen ni cotxe i són contraris a tenir-lo. Una de les funcions dels peatges és dissuadir el transport privat i fomentar el transport públic; aquest és un objectiu de sostenibilitat que cap estat modern no hi ha de renunciar.

Una altra funció dels peatges és l'ingrés de diners per mantenir i millorar les infraestructures que els generen. Como de diners no en sobren, els que no es recapten amb peatges s'han de treure dels impostos. Seria més social i sostenible dedicar els impostos a temes de salut, educació, serveis socials i pensions.

Amb els peatges podem aprofitar que Catalunya és una destinació turística i de pas de persones i mercaderies a tota la Península i el Magrib. El peatge pot ser un ingrés estratègic.

Per a empreses i autònoms els peatges són una despesa més, igual que ho és el combustible dels vehicles. Com a despesa que és, ha de tenir el tractament fiscal just.

Arguments 3: La corrupció.

De corrupció n'hi ha arreu, el tema és com la gent l'afronta; la història demostra que Catalunya la rebutja, mentre que Espanya la consent i la utilitza en guerra bruta contra Catalunya. Recordeu les converses de Fernández i de Alfonso, i les declaracions del comissari VIllarejo.

La confessió de Pujol va fer que el Parlament li retirés privilegis i paga; li vam muntar un comissió d'investigació; ens vam avergonyir propis i aliens d'ell i família; i encara ara, aquella Convergència que ho era tot està mirant com es refunda i si se'n surt. A Espanya Pujol no està repudiat per corrupte sinó per independentista.

Recordeu aquell GIL, partit i personatge, que anava guanyant les eleccions, a Marbella i Andalusia, entre judicis i robatoris; o aquell Conde, que en va costar una fortuna bíblica, i que, en sortir de la presó, va tenir temps de fundar un partit, anar de tertulià setciències per teles i ràdios de tot Madrid; fins que l'han tornat a enxampar blanquejant la seva pròpia fortuna.

Que el PP més corrupte d'Europa hagi guanyat dues eleccions, en sis mesos, amb un important increment de vots la segona volta, demostra que els espanyols tenen naturalitzada la corrupció, i la donen per bona. Per a ells el pícar és un l'heroi nacional. Estalvio comentaris sobre monarquia i Palco del Bernabeu. 

Una estimació de la contractació pública espanyola deia que aquesta tenia un sobrecost anual de 47.500 milions d'€, dels quals, 12.000 milions eren de corrupció. Amb aquestes xifres és impossible afrontar cap crisi. És un forat a la línia de flotació de qualsevol país. La infinita majoria d'aquesta desviació és de l'Administració central de l'Estat.

Necessitem una República Catalana neta de corrupció i nosaltres sí estem en condicions de fer-la

Arguments 2: El salari mínim.

Les necessitats de la gent sempre hi són. Si no es cobreixen amb salari, es cobriran amb patiment i prestacions de serveis socials. La factura que s’estalvia un empresari que paga salaris precaris l’acabem pagant, i patint, entre tots.

Si un determinat negoci no pot garantir una retribució mínima a les persones que en viuen, més val que no es faci.

El nostre context social no es pot permetre salaris per sota dels 14.000 € anuals. Espanya ha convertit el baix sou en l'única alternativa de foment de l'ocupació, mai no dignificarà el Salari mínim. 

El tema de les pagues extres és una rèmora del franquisme que s'hauria d'evitar.

Abraçada a la gent de "Anem a mil"

Arguments 1: Les pensions.


Espanya els darrers tres anys ha buidat el fons de reserva de les pensions, ha passat dels 70 mil milions als 20 mil que queden ara. De seguir així, amb l’actual ritme de despesa i poc ingrés, la paga extra de desembre del 2017 buidarà aquest fons. La notícia d’ahir (20/7/2016) és que el govern havia retirat 1.000 milions més, per a la liquidació dels IRPF.

Espanya no té cap pla per corregir aquesta greu situació. Al contrari, cada vegada tenim els drets laborals més a precari amb una temporalitat exagerada i uns sous molt baixos, que fa es recapti menys i tinguem dèficit de pensions.
El problema no és -com ens diuen- que Catalunya no pagui
les pensions, el problema és quan deixarà de fer-ho Espanya (parafrasejant Gabriel Rufian).
 
Catalunya no té dèficit econòmic, té dèficit fiscal de 16 mil milions d’Euros; pot mantenir l’actual nivell de prestació de les pensions i moltes altres prestacions socials.

dilluns, 18 de juliol del 2016

Els tres peus al gat.



Comentaris a l’article de Francesc Marc Alvaro: Pentinar el gat del RUI, amb el respecte i admiració que mereix, però fent un contrapunt necessari per seguir treballant de camí a la República Catalana.


Pel que fa la referència a la poca participació de la consulta feta per l’Assemblea, aquest cap de setmana, potser sí que seria desitjable arribar al 100% de participació, però és la que és, i encara gràcies que 9.307 socis responguin una pregunta retòrica de com s’ha de fer la independència. En Jordi Borràs ens informava que en relació a altres consultes i votacions aquesta havia anat molt millor.


Hi ha hagut actes de l’Assemblea on s’han explicat els motius del referèndum. Tatxar antidemocràtic que no s'hagi explicat els motius en contra és exagerat, no li toca al Secretariat defensar el contrari de la seva proposta; això ja ho ha fet el teixit polític, mediàtic, civil i social del país i el teixit penal de l'Estat. Tampoc és que la campanya de l'Assemblea hagi estat gaire intensa ni massiva. Algunes conferències a territori escoltades pels socis de pedra picada. Res més.


Dir que Jordi Sánchez convoca la consulta del referèndum, per treure's de sobre la llufa de Mas és descortès i descontextualitzat, Mas ja no hi és, Sánchez ja és president de l’Assemblea i se'l va acusar de ser del PSUC i de CiU quasi simultàniament. Una de les crítiques que jo compartia del Secretariat del 2015 fou la passivitat. Veig que amb la consulta del Referèndum, el Secretariat del 2016, ho corregeix i me n’alegro.


En Toni Castellà fou el primer dels diputats a parlar de Referèndum, des del mes de maig. Molt abans ho feien l’Anna Arquè i l’Elisenda Paluzié, però en Castellà fou el primer representant d’un partit que s’hi va posar. Dir que ho va fer per diferenciar-se d’aquella Convergència del moment o del Partit Demòcrata d’ara, és més difamador que significatiu. El que és significatiu és que l’argumentari sigui consistent i ho és.


El Referèndum no és dolent perquè la CUP el vulgui. No me’n fio gaire de les decisions que prenen les assemblees de la CUP. Precisament no em veig discutint un procés constituent participatiu, amb 10 diputats de la CUP, qüestionant-me el model de país, amb excuses com el pressupost, Barcelona World o el model sanitari que malda per carregar-se el Fernández Díaz.

Dir que el Referèndum està poc argumentat perquè hi ha manca de musculatura independentista, és processista, si n'hi ha molta o poca és una opinió. Quan haguem fet el referèndum sabrem quants som, si guanyem, guanyarem, i si no perdrem. És així de fàcil i democràtic, gairebé britànic.


Afegir en l'argumentari la capacitat coercitiva de l’Estat és innecessari, ja la coneixem, és un dels motius que ens impera per marxar, amb la dignitat, el finançament, les inversions, la catalanofòbia, la vexació... Estem farts de ser terra conquerida i espanyols de segona. Estem farts de la seva corrupció volguda, permesa i votada pels seus ciutadans. Potser els funcionaris tindrem por, i m’hi incloc per funcionari. Cadascú gestiona la seva por com pot. Vagi per endavant el magnífic treball fet per la sectorial d’Administració Pública de l’Assemblea, que en resum diu que si el Parlament i el Govern fan ben feta la feina, amb un mandat clar i definit, cap funcionari podrà ser acusat de cap delicte de traïció, prevaricació, rebel·lió, desobediència... en cap de les passes que es faran per esdevenir república: Referèndum inclos.

Tots dos arguments vénen a dir que no podem fer el referèndum perquè el perdrem, tampoc aquest és un argument gaire sòlid, i no opinaré sobre els escenaris processistes d'absoluta seguretat que no acabem fent mai cap pas.

Tot el que he escrit fins ara són opinions, no són fets; estem fent un camí nou, sense brúixola ni paral·lelismes que l’avalin. Tenim indicis d'experiències anteriors, totes elles diferents. No tenim fets. Som els propietaris de les nostres opinions i això ens fa protagonistes dels fets que sapiguem fer.

Tot és possible, però tot està per fer.