Començo per informar-vos que estem en crisi. Ara fa 8 o 9 anys, en aquesta Espanya seva, que no nostra, manava el Zapatero d'aquell PSOE, que per aconseguir els suports i formar govern va dir “apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña”. Després ni ens va donar suport, ni es va adonar de la immensa crisi econòmica, social, financera que se'ns va tirar a sobre. Al principi deien que era uns núvols a l'horitzó, després que seria una ruixat de mitja tarda, però ha acabat sent la tempesta perfecta, que, a més, ha vingut per quedar-se.
La crisi té dos aspectes que afecten a la prestació dels serveis públics: per un costat la greu reducció d'ingressos, a tots els nivells de l’Administració: es recapten menys impostos. I per l’altre, el creixement de les necessitats socials com a conseqüència dels efectes de la crisi: atur, desnonaments, abaixada de sous, pobresa emergent.... Hi ha menys diners i calen més serveis.
Quins són els serveis que han de cobrir les administracions públiques?
Fa quinze anys ens vam creure suecs i vam posar-nos a construir el millor estat del benestar possible. La crisi i les retallades ens van posar a lloc i a deixar-nos clar que aquell model és impossible. Hem de definir i legislar sobre quins són els drets inalienables i separar-los dels sumptuosos. En aquesta classificació no dubtem de sanitat, educació, seguretat... Comencen a dubtar de l'habitatge, hi ha gent que està fent esforços ingents per pagar hipoteques. També és un dret el transport, però, potser, els que no tenen cotxe o l’utilitzen poc, no entenen el per què de les inversions en autovies buides i gratuïtes. També dins del transport tenim l'AVE, l'únic “dret“ cobert pel govern de Madrid malgrat no esetigui escrit a cap constitució, i no hi hagi cap llei que l'avali. Per contra un "dret" com són els trens normals, els que fan servir la gent normal que treballa i estudia, aquest està abandonat per un Estat que ens ha dimitit de ser estat. L'AVE enterrarà el benestar dels espanyols, i dels catalans si no fotem el camp.
Esment a part mereix el dret al treball, L'estat espanyol ha fet molt poques polítiques actives de promoció de l'ocupació, tot i tenir-ne la competència. Recordeu la consigna del "que se jodan" d'aquella diputada del PP de Castelló. L'Estat ha tractat el dret al treball des de polítiques passives de prestació econòmica per a les persones aturades, cada vegada més migrades i condicionades.
Com es paguen les prestacions que cobreixen els drets?
La factura principal de la prestació de serveis sempre és per a l'Administració, que per això cobra impostos. Ara bé, pràcticament sempre hi ha copagament entre l’administració i l’usuari; per poc que sigui, hi ha una part dels costos d’educació o salut que és sufragada per les famílies: llibres, material i menjador escolar, horaris o activitats complementàries; medecines, odontologia, planificació familiar, ortopèdia... Aquest copagament pot ser més important si les famílies opten per formes educatives o sanitàries concertades o directament privades.
Estem en un moment social en què els copagaments tenen mala premsa i lluitar-ne en contra permet guanyar eleccions a les esquerres prometedores de la utopia de la universalitat de drets: Si el copagament en salut i educació genera un xic de conflicte, més en generarà altres serveis on la cosa grinyola una mica més. Abans esmentàvem la protecció en l'accés a l’habitatge; semblant passa amb els serveis socials especialitzats (residències o centres de dia). Pot haver-hi gent que ha estalviat tota la vida i ara té un racó amb què pagar part del cost de la prestació, però també pot haver-hi gent que no ha estalviat gens, i en no tenir diners, l'Administració li ha de garantir la gratuïtat plena de la prestació. Així, en genèric, no sembla massa just, ni saludable, i ara no és moment per analitzar situacions particulars, que n'hi per tots els gustos.
Tres pecats de l'Administració Pública.
Abans de seguir amb l’anàlisi, una reflexió sobre què és l’Administració pública, no com a definició, que tothom intueix, sinó esmentar els tres pecats que determinen el seu funcionament.
1) L’Administració pública és una gran empresa, de milers de treballadors, amb la dificultat de gestió que això implica i en la infinitat de racons que s’hi generen. Qualsevol gran empresa, pública o privada, funciona amb un nivell de burocràcia i comandaments intermedis importants que encareix el producte fabricat o el servei prestat.
2) El funcionament de l’Administració no és centra en l'eficiència (màxims objectius mínims costos), per molt que sen's digui, sinó en la garantia. Els principis constitucionals de concurrència, transparència i publicitat allarguen molt els terminis d’execució i omplen l’administració de quadres i òrgans que no fan prestació directa, sinó que garanteixen que els diners dels impostos dels ciutadans es gasten correctament. Només faltaria. No tenim en compte els costos dels òrgans garantistes.
3) Els objectius de l'Administració no són sempre la correcta prestació de serveis, estan condicionats per objectius ideològics i polítics, i ritmes i calendaris electorals. Vull dir que els governs faran més polítiques encaminades a la perpetuació del propi govern, que no pas a la prestació. Si la perpetuació es lliga al programa electoral se’n dirà coherència, i si es lliga a les demandes populars directes i arbitràries se’n dirà populisme. Però sigui com sigui això és un fet natural i, en major o menor escala, passa a tot arreu; per tant deu ser de solució entre difícil i impossible.
Col·laboració público-privada
Estem en un moment social en què els copagaments tenen mala premsa i lluitar-ne en contra permet guanyar eleccions a les esquerres prometedores de la utopia de la universalitat de drets: Si el copagament en salut i educació genera un xic de conflicte, més en generarà altres serveis on la cosa grinyola una mica més. Abans esmentàvem la protecció en l'accés a l’habitatge; semblant passa amb els serveis socials especialitzats (residències o centres de dia). Pot haver-hi gent que ha estalviat tota la vida i ara té un racó amb què pagar part del cost de la prestació, però també pot haver-hi gent que no ha estalviat gens, i en no tenir diners, l'Administració li ha de garantir la gratuïtat plena de la prestació. Així, en genèric, no sembla massa just, ni saludable, i ara no és moment per analitzar situacions particulars, que n'hi per tots els gustos.
Tres pecats de l'Administració Pública.
Abans de seguir amb l’anàlisi, una reflexió sobre què és l’Administració pública, no com a definició, que tothom intueix, sinó esmentar els tres pecats que determinen el seu funcionament.
1) L’Administració pública és una gran empresa, de milers de treballadors, amb la dificultat de gestió que això implica i en la infinitat de racons que s’hi generen. Qualsevol gran empresa, pública o privada, funciona amb un nivell de burocràcia i comandaments intermedis importants que encareix el producte fabricat o el servei prestat.
2) El funcionament de l’Administració no és centra en l'eficiència (màxims objectius mínims costos), per molt que sen's digui, sinó en la garantia. Els principis constitucionals de concurrència, transparència i publicitat allarguen molt els terminis d’execució i omplen l’administració de quadres i òrgans que no fan prestació directa, sinó que garanteixen que els diners dels impostos dels ciutadans es gasten correctament. Només faltaria. No tenim en compte els costos dels òrgans garantistes.
3) Els objectius de l'Administració no són sempre la correcta prestació de serveis, estan condicionats per objectius ideològics i polítics, i ritmes i calendaris electorals. Vull dir que els governs faran més polítiques encaminades a la perpetuació del propi govern, que no pas a la prestació. Si la perpetuació es lliga al programa electoral se’n dirà coherència, i si es lliga a les demandes populars directes i arbitràries se’n dirà populisme. Però sigui com sigui això és un fet natural i, en major o menor escala, passa a tot arreu; per tant deu ser de solució entre difícil i impossible.
Col·laboració público-privada
Si deduïm que l'Administració no és una bona empresa per a la prestació de serveis, caldrà buscar la col·laboració privada, que permetin reduir dimensió i protagonisme a l'Administració en la prestació dels serveis. Apunto tres noves justificacions, aquestes en positiu:
1) Si, per exemple, aconseguim serveis un 20% més barats, podrem tenir un 20% més de persones que se’n beneficiïn, o podrem fer un 20% més de serveis.
2) L’Administració no té perquè saber fer de tot, ni té perquè tenir especialistes de tots els camps on que ha d’intervenir. Hi ha gent del sector privat especialitzada que pot fer una feina molt útil a l’Administració sense ser Administració.
3) Les formes privades de gestió empresarial són menys resistents al canvi que les formes públiques, i en la societat liquida que vivim això és imprescindible.
Però de quines empreses estem parlant? La col·laboració público-privada és general i inclou les empreses extractives de l’IBEX-35, gestionades per ex-ministres de partits corruptes i "compi yoguis" de torn. Però noc al que ens centrem en aquests podem eixamplar mires i protegir les empreses del tercer sector: cooperatives, clubs esportius, associacions de tota mena; empreses que treballen amb gent vulnerable... També podem treballar el suport a autònoms en projectes innovadors, o protegir petites i mitjanes empreses amb funcionaments ètics i medioambientalment sostenibles. Podem treballar formes ètiques de fer negoci.
Abans que l'Administració pública gestioni un servei s'hauria d'analitzar si és la millor opció, o dit d'una altra manera, sinó hi ha una millor opció fora de l'Administració.
Això a Catalunya
No voldria deixar escapar l'ocasió per fer una anàlisi del fet diferencial català, pel que fa a la prestació de serveis.
1) Els estudis diuen que a Catalunya és on hi ha la ràtio més baixa de funcionaris de tot l'estat espanyol. No creiem que això s'hagi de corregir, sinó de potenciar. Vigilem amb les polítiques d'aplantillament que proposen determinades opcions polítiques, perquè poden fer malbé un model d'èxit català. Calen serveis públics, però no tots han de prestar-se des del funcionariat.
2) La crisi a Catalunya té opcions, no tenim dèficit econòmic, sinó fiscal; són els 16.000.000.000 € amb què l'estat ens fa pagar, cada anya, als catalans les nostres ganes de ser espanyols (2.500 € per cap). Catalunya genera prou ingressos per prestar els serveis actuals i millorar els aspectes més lligats a infraestructures i inversions on l'Estat espanyol ens ha castigat durant segles.
3) Amb la independència podrem garantir la prestació de serveis, sempre que no cometem els errors comesos abans de la crisi. Si tornem a creure'ns déus, o suecs, i a lligar els gossos amb llonganisses, amb només 5 anys després de la independència estaríem igual que l'Espanya actual, però sense una Catalunya que ens tregui les castanyes del foc.
Estem en un moment de la història en què la utopia és possible sempre que siguem intel·ligents i toquem de peus a terra.
Això a Catalunya
No voldria deixar escapar l'ocasió per fer una anàlisi del fet diferencial català, pel que fa a la prestació de serveis.
1) Els estudis diuen que a Catalunya és on hi ha la ràtio més baixa de funcionaris de tot l'estat espanyol. No creiem que això s'hagi de corregir, sinó de potenciar. Vigilem amb les polítiques d'aplantillament que proposen determinades opcions polítiques, perquè poden fer malbé un model d'èxit català. Calen serveis públics, però no tots han de prestar-se des del funcionariat.
2) La crisi a Catalunya té opcions, no tenim dèficit econòmic, sinó fiscal; són els 16.000.000.000 € amb què l'estat ens fa pagar, cada anya, als catalans les nostres ganes de ser espanyols (2.500 € per cap). Catalunya genera prou ingressos per prestar els serveis actuals i millorar els aspectes més lligats a infraestructures i inversions on l'Estat espanyol ens ha castigat durant segles.
3) Amb la independència podrem garantir la prestació de serveis, sempre que no cometem els errors comesos abans de la crisi. Si tornem a creure'ns déus, o suecs, i a lligar els gossos amb llonganisses, amb només 5 anys després de la independència estaríem igual que l'Espanya actual, però sense una Catalunya que ens tregui les castanyes del foc.
Estem en un moment de la història en què la utopia és possible sempre que siguem intel·ligents i toquem de peus a terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada