dimarts, 16 de febrer de 2016

La unitat de comunicació.

Tot comença el divendres 12 de febrer, amb la inauguració del metro a l'aeroport, quan Carles Puigdemont, el President, es queixa que l'Estat havia dimitit de les seves obligacions d'inversions a Catalunya. Aquesta veritat científica i contundent va molestar Xavier Garcia Albiol, que no suporta cap veritat que no li vingui dictada per la Moncloa, i va abandonar la celebració, no sense aprofitar el moment per dir les tonteries que va dir per semblar que tenia una raó de fum.

Tres dies després l'Alberto Fernádez Díaz, germà del ministre que condecora verges i propietari de l'àngel aparca-cotxes, fuig de l'acte de lliurement de premis Ciutat de Barcelona perquè no li agrada la manera personal de resar parenostres de la Dolors Miquel. Això de dirigents del PP fugint d'actes públics marca tendència.

Fins aquí el PP i les seves ridiculeses. Però no acaba aquí, i sap greu. No fa gaires hores Xavier Trias ha publicat un tuit de difícil comprensió amb aquests antecedents.

En els #PremisCiutatBCN es va cometre un error institucional. L'organització de l'acte no hauria d'impulsar la provocació i l'ofensa.

El text del tuit és correcte, el context no. Sembla donar suport al petit dels Fernández que s'esperonarà a demanar la dimissió de tot aquell que tingui a veure amb la celebració dels premis Ciutat de Barcelona, i sap greu; portem massa dies pendents de la decisió d'una Audiència Nacional, que no sé si no va amb z, per una actuació d'uns titellaires.

La unitat de la comunicació ha de saber articular el text amb el context per donar un missatge sòlid i coherent, sinó estem convivint amb dubtes innecessaris.

Acabo demanant disculpes a Xavier Trias per utilitzar el seu tuit en la crítica. Sempre recordaré la feina tant ben feta que va saber fer, en aquells quan dies d'octubre del 2014, quan un dels diaris dels amics dels Fernández, va mentir sobre un compte corrent suís. En aquella ocasió la unitat de comunicació va funcionar de meravella.

divendres, 12 de febrer de 2016

La comunicació vexatòria.

Els que controlen més de què va el tema, diuen que tot va començar amb un seguit de “periodistes” esportius que duien el concepte “caverna” a les grades dels estadis i es despatxaven a gust contra els que no eren propis. Molts d'ells “hooligans” del Real Madrid, insultadors professionals i mentiders de tot el que no els agrada; que sol ser el Barça dels bons resultats. Els he  escoltat poc, però he sentit centenars de programes paròdia, tuits i comentaris rient-se d'aquesta mena de “periodistes”. 

Aquest estil barroer de fer “periodisme esportiu” ha quallat de ple en la comunicació política, el PP, que lliga negocis i comissions des de les grades del Bernabeu; segueix aquesta manera hilarant de comunicar, No parlo de bases de poc senderi; parlo del seu President, dels seus ministres i dels seus càrrecs i portaveus. Tots ells no es cansen de trobar etarra, dictador nazi o yihadista tot allò que no són ells. No hi ha matisos, només insult i vexaxió. Serveix per despatxar-se amb el PSOE trancapàtries, amb els PODEMOS bolivarians i no cal dir amb partits i persones que pretenen, només, deixar de ser espanyols.

A poc a poc el model barroer es generalitza. Tot passa pel broc gros. Els insults, la mentida, la demagògia i el populisme van molt bé per guanyar els vots mesells, de súbdits que no pregunten, i sobretot per amagar la pitjor de les corrupcions europees. Quan els insultadors són lladres i tenen els mitjans de comunicació, la consistència moral de la societat està en perill, i la societat mateixa.

Exemplifico l'argument en la gala de lliurament dels premis Goya. Un altaveu de la Cultura maltractada per un PP que l’ha retallat a mínims i li ha pujat els impostos a màxims. Tot plegat sense cap criteri econòmic, social o cultural, només amb la voluntat de destruir la cultura que el qüestiona. El conductor de la gala, Dani Rovira; va dir, amb molta gràcia, les coses que havia de dir i contra qui les havia de dir. Com a resultat es va trobar amb un escarni públic gratuït i desproporcionat. Ell mateix, des de l’amargor, va escriure un tuit que ho resumia molt bé:

Tras todas las críticas, desprecios, insultos, acusaciones y decepciones, he de decir que no me ha merecido la pena presentar @PremiosGoya

En aquest context d'immoralitat social, la independència és una esperança a Catalunya, i em sap greu per la bona gent que quedarà a l'altra banda, tindran molta feina a fer, si volen construir una societat positiva i de valors. A Catalunya el PP és residu
al.




PD. No parlo de C's perquè són PP. Parlaven de lluitar contra la corrupció, però ara callen i perdonen per participar-hi.

dimarts, 2 de febrer de 2016

Vigileu els tuits, que els carrega el diable.

Avui la pífia tuitera l'ha feta el Santi Vila: "A Catalunya, la pertinença a Espanya no hauria de ser vista com una limitació sinó com una possibilitat" Gabriel Magalhães. Seny perifèric!

Que qualsevol de nosaltres deixi anar una "parida", no passa res. Que un escriptor, professor, poeta, cristià i portuguès ens inspiri i provoqui una tuit estrany de com ens relacionem amb la resta del territori espanyol: passarà desapercebut. És diferent si el tuit el fa Santi Vila, ell no és un de nosaltres; ni millor, ni pitjor; és diferent. Ell va estar des del 2012 fins fa 4 dies conseller de Territori, amb una relació sadomasoquista amb la ministra de Foment, Ana Pastor. La ministra deia que sí a totes les demandes del conseller bufó, aquest amb servitud feudal li ho agraïa; i al final l'enredaven en tot. I així 5 anys: Rodalies, desdoblaments de la N340, de la NII, corredor del mediterrani, tren a l'Aeroport, L9 del metro, doble via de Tarragona a Alacant... Enmig dels agraïments Santi Vila deixava anar frases i titulars de diari sobre la legalitat, la unitat d’Espanya, ... que l’allunyaven molt del sentir col·lectiu de la gent i d’un govern català decidit a buscar formes més independents de relacionar-nos amb Espanya.


Amb els amics independentistes hem vist amb estranyesa que Santi Vila hagi estat nomenat conseller de Cultura. I aquí el tenim, amb els seus tuits, disposat a ser la pedra de la sabata del procés, a ser el Duran de l'extinta CiU. Disposat a generar centenars de debats innecessaris que confonguin la parròquia, no gaire sobrada de certeses i claredats.

Ho deia en l'anterior post d'aquest mateix blog. Els polítics que no controlin molt bé quina comunicació fan, plegaran perquè la gent els farà plegar.