Pàgines

dissabte, 30 de gener del 2016

Nova política o la nova manera de fer política de sempre

Per sort les tecnologies de la informació han irromput a la vida quotidiana fins a uns extrems insospitats fa només 10 anys. Una de les conseqüències més positives és que potencien la participació social a la vida pública. Ens donen, a tots, un poder insospitat i reforcen la democràcia. La informació flueix a la velocitat de la llum i en totes les direccions possibles.

Encara cauen les darreres teules del campanar de Rosselló que tots tenim en els nostres mòbils la filmació del col·lapse, no triguem ni 3 minuts a comprovar que aquesta església tenia adossat al campanar una vivenda que ara no hi és i en 10 minuts ja corren les hipòtesis sobre si l'enderrocament d'aquest habitatge és causa del col·lapse de la torre. No voldria ser a la pell del tècnic municipal que va autoritzar aquell enderrocament... Tot plegat vertiginós.


Mentre la cigonya que escapà de l'esfondrament del campanar, encara vola sense saber on fer peu, la notícia és a no gaires comarques més enllà: “Lleida mantindrà els carrers franquistes, amb el NO del PSC i l’abstenció de CiU”. No cal fer-se ressò de la dimensió escandalosa del titular; el pacte entre el PSC i C’s a la Paeria els fa a tots dos sospitosos de franquisme. El que desconcerta és que la coalició de CiU (encara viva en massa ajuntaments) s'abstingui de retirar noms i honors d'aquell atàvic franquisme. Encara recordem, amb orgull, la frase de Puigdemont a la investidura: “La grapa del feixisme no la volem mai”, amb que ridiculitzava la sempre desconcertada Arrimadas.

Òbviament la lletra petita de l’article diu que les coses no són tan directes, ni el PSC s’ha tornat franquista, ni Convergència s'inhibeix en aquesta deriva. En un altre moment, jo (i milions de jos com jo) no ens haguéssim assabentat de la notícia d’un punt de l’ordre del dia. d’un plenari municipal, d’una capital de província (amb afecte). I ahir sí que ho vam saber i ho vam escampar a quatre vents.

Són nous temps i els polítics, individuals o partits, que no integrin la tecnologia de la comunicació a la política no sobreviuran, el seu missatge serà vulnerable i la seva coherència massa difícil d'explicar. Són nous temps, llegim només titulars i ens malfiem de les lletres petites. Potser com sempre, però ara més.



dissabte, 9 de gener del 2016

I a Espanya què li queda?

Després de les emocions de l'acord segellat ahir, 9 de gener, per tirar endavant la República Catalana, em faig i em responc la pregunta:


I a Espanya què li queda? La Constitució, és clar.

Una Constitució escrita sota amenaces militars, impossible de modificar, adaptar, alterar.

Una Constitució que imposa la unitat per força i li assigna a l'exercit la funció de vetlla; que amenaça en comptes de buscar la cooperació entre les diferents nacions de l'Estat espanyol.

Una Constitució aprovada, fa 38 anys, per només per un 20% dels espanyols que ara tenen dret a vot.

Una Constitució beatificada per un PP que no la va defensar en el 1978.

Una Constitució custodiada per un Tribunal Constitucional, presidit per un membre del PP, que l'ha encarcarada fins a fer-la insostenible.

Una Constitució que fa inviolable la figura del rei, per corrupte que hagi estat, i consolida la llei sàlica en la successió reial.

I a Espanya què li queda? Doncs això, la Constitució; poca cosa, ben poca cosa. Catalunya, més aviat que tard, serà una república lliure i envejada.


divendres, 8 de gener del 2016

No, no crec en l'equidistància.

Em nego a l’equidistància, no puc creure que tots s'hagin esforçat igual per arribar enlloc. Si ho pensés em faria abstencionista militant i absentista de totes les actuacions dels 11 de setembre. Això no passarà. Necessito saber qui ha mentit, qui ha manipulat, qui ha exagerat i qui ens ha traït.

Tot rau en l'odi a Mas. Tot allò de l'espoli, la catalanofòbia, l'espanyolització dels alumnes, el maltractament en les inversions, la sumptuositat de les seves ambaixades que ens boicotegen productes i eleccions, els AVEs inservibles, els aeroports buits, l'estafa del Castor... ... ... Res, res de res. Tot rau en l'odi a Mas.

L'odi a Mas el van inaugurar les retallades obligades d'aquella Generalitat del Tripartit en fallida, que gastava el que no tenia i el que no tindrem fins que siguem independents.

L'odi a Mas el van adobar des del Ministeri d'Interior i de Justícia utilitzant policies i fiscals per escarnir la corrupció de CDC, mentre passaven de llarg o amagaven la del PP, protegien la Borbó o dissimulaven els abusos bancaris i empresarials de l'IBEX-35. El PP no ha perseguit la corrupció l'ha utilitzada per enriquir els seus i per lluitar contra els adversaris.

L'odi a Mas el va inventar la policia acusant-lo amb uns comptes bancaris falsos, esbombats per diaris del PP que n'han sortit indemnes.

L'odi a Mas el va utilitzar el PODEMOS de la Ubasart magnificant retallades, mentre protegia els seus socis d'ICV que amb la pèssima gestió del Tripartit van agreujar la fallida de l'economia catalana.

Mentre els espanyols de dretes i d'esquerres tenien en comú l'odi a Mas, la CUP forjava un tarannà diferent, amb abraçades, frases poètiques i llibertats noves defensades amb sandàlies velles. Una manera nostrada de prendre l'altre com adversari i no com a enemic, que ha permès creuar el país amb les mans agafades i ha omplert Grans Vies, Diagonals i Meridianes d'estelades i colors.

Amb aquesta manera es va presentar la CUP a les eleccions del 27S al marge de Junts Pel Sí, però amb una promesa ferma de fer la República catalana, de posar per sobre el país, de ser garantia de procés i de transparència. No cal explicar els resultats. La participació més gran de la història en unes eleccions catalanes, va donar a l'independentisme una majoria absoluta en la representació i una majoria suficient en els vots per començar la desconnexió i somiar la República.

I és aquí on maldo de l’equidistància. He vist en els de Junts pel Sí diàleg, creativitat i propostes per fer un acord de país amb al CUP, una darrera de l'altre, dia a dia, amb avenços de negociació que la CUP ha esbombat, d'una en una, fins arribar a totes. A la CUP només li ha interessat apartar Mas i seguir fil per randa la consigna d'odi de la policia, jutges, tribunals constitucionals, fiscals, ministres postfranquistes, PODEMOS, monges exclaustrades, economistes que ja no saben sumar, antropòlegs ventilats, ...  La CUP no ha fet cap cas del mandat del poble que no va votar l'odi i va fer confiança en les mans agafades i les samarretes de colors. Conec massa gent que va votar CUP perquè eren diferents als que odiaven, i que ara odien la CUP perquè els han enganyat.

Ara la CUP ha quedat dividida en dos. Per tota la geografia li surten dissidències, hi ha periodistes i observadors que parlen sense embuts de tupinades, de manipulació a les assembles, que dubten de la presumida democràcia interna. El seu cap de files va dimitir, incapaç de defensar el que era indefensable. Aquesta CUP mira de salvar-se com a partit, contra Catalunya, encara que sigui malbaratant la il·lusió de dos milions de catalans que el 27S van creure en la llibertat i la República.

No, no crec en l’equidistància. Crec, he cregut i votat Junts pel Sí. És probable que el 6 de març no vagin junts, però sé que són els que voten sí a una República Catalana, sense excuses. I aquí és on tinc una esperança de victòria, perquè em sento com els milions de les mans agafades i les samarretes de colors, que tornarem a guanyar.


dilluns, 4 de gener del 2016

I ara què? Doncs res! Eleccions el març.

Per Espanya que la CUP hagi boicotejat el procés és una victòria i en una situació normal ho seria. No ha passat gaire vegades que s'hagi hagut de repetir unes eleccions a la península, i menys amb els magnífics resultats del partit guanyador (JxS), que amb 62 escons quasi triplica el segon partit (C's) que només n'ha fet 25. Critico que entre totes les formacions no han estat capaces d'aplegar els 6 vots que faltaven per formar govern i estalviar el tràngol d'unes noves eleccions.

L'escenari per a l'independentisme sembla desolador, però no n'hi ha per tant, semblava que es tractava d'eixamplar la base sobiranista i el que ha fet la CUP és retallar-la; però també és cert que l'escenari unionista tampoc és per fer volar coloms.

El PP governarà Espanya amb les mans lligades, ho farà gràcies a l'abstenció del PSOE que l'ajudarà per salvar el “Una, Grande y Libre” de sempre. No hem d'oblidar que el PP més corrupte de la història ha guanyat a Espanya, sí, però a Catalunya han quedat els últims.

El segon unionista és un PSC que segueix sent el malalt amb salut de ferro. Ha quedat tercer en unes generals gairebé empatat amb ERC. Segurament el pacte PP-PSOE li acabarà de fer mal. No ajuda gens veure que per ser aquella esquerra que ho va començar tot el 2006 amb la reforma de l’Estatut, ara no tingui cap solució diferent a la del PP que el va impugnar de dalt a baix. També sorprèn que, sense complexos, li negui a Catalunya el dret a decidir. Potser aquesta vegada no en tindrà prou amb els balls de l’Iceta.

El tercer unionista és l’emergent C’s, que va passar de ser la gran promesa espanyola del canvi a un desastre significatiu. No va sobreviure a la retirada de les esperpèntiques quotes televisives.  La primera decisió que ha pres a Espanya C's ha estat regalar al PP més corrupte de la democràcia, els seus 40 escons, sense cap contraprestació.

El quart unionista és PODEMOS, també ha baixat en expectatives a Espanya però, a diferència de C’s, a Catalunya han tingut una victòria incontestable. El seu problema és que han defensat un referèndum impossible, que ni ells mateixos creuen. Els resultats de PODEMOS el març dependran de la seva capacitat d'enganyar la gent amb el referèndum pactat per a Catalunya. No oblidem que se'ls donava 30 escons el juny del 2015, i no van saber aguantar la campanya del 27-S, que van acabar amb 11 escons.

A cada elecció el ciutadà respon el que se li pregunta. El març es tornarà a preguntar si vol la independència o prefereix seguir sota el jou d'una Espanya impossible gestionada per un PP corrupte i un PSOE dirigit per una Susana Díaz a l'ombra. Tenim opcions de guanyar, només cal saber moure aquell esperit del 9-N i fer trempar la nostra gent. Només cal explicar perquè volem la independència.

SOM-HI