Pàgines

dissabte, 24 de desembre del 2016

Barcelona (versión castellana)

Que Barcelona no sea capital de Estado ha hecho muy difícil su crecimiento y progreso. El Estado español nunca le ha sido favorable, en los buenos momentos no nos ha bombardeado y en los momentos óptimos no nos ha molestado. Que Barcelona sea la ciudad del mundo más bombardeada por el ejército español es prueba de cuáles son las maneras. En este escenario de hostilidad, el crecimiento de Barcelona se ha construido con grandes metas de impacto internacional. Las Exposiciones universales de 1888 y 1929, la Olimpiada de 1992 y el Foro de las Culturas de 2004 han sido los grandes acontecimientos que han reinventado la Ciudad y le han recuperado grandes espacios para devolverlos a los ciudadanos. Es gracias a estas intervenciones que Barcelona no es la urbe mediocre y provinciana que querría Madrid y es uno de los grandes polos de turismo, negocios, investigación... de Europa.



En este 2016 ha hecho 12 años del Fórum de las Culturas, el último gran evento de la Ciudad. No tuvo el éxito esperado; el "buenismo" de su diseño chocó con la realidad de la caída de las Torres Gemelas de Nueva York y todo se perfilar mucho más duro, mucho más intransigente. A los efectos de este escrito pero, el Foro fue otro éxito, porque puso luz en un pedazo de la Ciudad gris y oscurecida.

Por el motivo que sea, en estos últimos 12 años hemos pasado de la Ciudad segura a la Ciudad incierta. Las grandes mayorías municipales se han desvanecido y la fragmentación derecha-izquierda de siempre, se ha matizado por la española-catalana, hasta el punto de que las mayorías municipales se aguantan más por la ingeniería legal que por la realidad democrática. En las próximas semanas se aprobarán los presupuestos municipales por 15 votos a favor y 26 en contra. Y no, no es un error matemático, es un artilugio legal que permite alcaldías a martillazos.

El problema es que en el intervalo de las incertidumbres se ha perdido el proyecto. Es cierto que a grandes rasgos la Ciudad funciona bien, o porque es de funcionamiento fácil, o porque la inercia nos ha llevado hasta aquí aunque el motor esté parado. No hay que engañarse, Barcelona es una gran bicicleta, en el momento que pare, caerá. Y no quisiera volver a aquella Barcelona rota principios de los 80.

La segunda parte del análisis son los retos con que se enfrenta la Barcelona de hoy: la pobreza, el desempleo, la carestía de la vivienda, los salarios bajos, los manteros, el turismo ... Temas que no puede abordar con la limitación geográfica de sus cien kilómetros cuadrados, ni con la migrado espectro competencial, y de recursos, con el que el Estado español castiga sus niveles inferiores de la gestión pública. Barcelona no puede abordar políticas de empleo; no sabe cómo gestionar un turismo tan imprescindible como molesto; no puede pagar ni una ínfima parte de los alquileres sociales necesarios; no puede intervenir sobre la pobreza energética, ni alimentaria; no puede actuar en pro de los refugiados; o

controlar, mínimamente, los cientos de top manta que fluyen por los rincones turísticos, y cada vez más, por la Ciudad entera...

Esta Barcelona, ​​que ha crecido con los impulsos de los grandes eventos, necesita uno nuevo que la haga vibrar, que cohesione su tejido social para construir la ciudad con un objetivo común, con un nuevo escenario mejorado. Sólo se me ocurre un gran acontecimiento posible, construir la capital de la nueva república de esta orilla del mediterráneo, no será la solución de todos los problemas mencionados, pero dará los recursos económicos y legales imprescindibles para hacer abordajes creativos. Y cuando se nos ha dejado hacer, lo hemos hecho muy bien.


PIÉNSALO


divendres, 23 de desembre del 2016

Barcelona

Que Barcelona no sigui capital d'Estat ha fet molt difícil el seu creixement i progrés. L'Estat espanyol mai no li ha estat favorable, en els bons moments no l'ha bombardejada i en els moments òptims no l'ha molestada. Que Barcelona sigui la ciutat del món més bombardejada per l'exèrcit espanyol és prova de quines són les maneres. En aquest escenari d'hostilitat, el creixement de Barcelona s'ha construït amb grans fites d'impacte internacional. Les Exposicions universals de 1888 i 1929, l'Olímpiada de 1992 i el Fòrum de les Cultures de 2004 han estat els grans esdeveniments que han reinventat la Ciutat i li han recuperat grans espais per tornar-los als ciutadans. És gràcies a aquestes intervencions que Barcelona no és l'urbs mediocre i provinciana que voldria Madrid i és un dels grans pols de turisme, negocis, investigació... d'Europa.

En aquest 2016 ha fet 12 anys del Fòrum de les Cultures, el darrer gran event de la Ciutat. No tingué l'èxit esperat; el "bonisme" del seu disseny va xocar amb la realitat de la caiguda de les Torres Bessones de Nova York i tot es perfilar molt més dur, molt més intransigent. Als efectes d'aquest escrit però, el Fòrum fou un altre èxit, perquè va posar llum en un tros de la Ciutat grisa i ombrejada.

Pel motiu que sigui, en aquests darrers 12 anys hem passat de la Ciutat segura a la Ciutat incerta. Les grans majories municipals s'han esvaït i la fragmentació dreta-esquerra de sempre, s'ha matisat per l'espanyola-catalana, fins al punt de que les majories municipals s'aguanten més per la enginyeria legal que per la realitat democràtica. A les properes setmanes s'aprovaran els pressupostos municipals per 15 vots a favor i 26 en contra. I no, no és un error matemàtic, és un giny legal que permet alcaldies a cops de mall.

El problema és que en l'interval de les incerteses s'ha perdut el projecte. És cert que a grans trets la Ciutat funciona bé, o perquè és de funcionament fàcil, o perquè la inèrcia ens ha dut fins aquí tot i que el motor estigui parat. No ens hem d'enganyar, Barcelona és una gran bicicleta, en el moment que pari, caurà. I no voldria tornar en aquella Barcelona trencada de principis dels 80.

La segona part de l'anàlisi són els reptes amb què s'enfronta la Barcelona d'avui: La pobresa, l'atur, la carestia de l'habitatge, els salaris baixos, els manters, el turisme... Temes que no pot abordar amb la limitació geogràfica dels seus cent quilòmetres quadrats, ni amb la migrat espectre competencial, i de recursos, amb què l'Estat espanyol castiga els seus nivells inferiors de la gestió pública. Barcelona no pot abordar polítiques d'ocupació; no sap com gestionar un turisme tan imprescindible com molest; no pot pagar ni una ínfima part dels lloguers socials que calen; no pot intervenir sobre la pobresa energètica, ni alimentària; no pot actuar en pro dels refugiats; o controlar, mínimament, els centenars de manters que s'escolen pels racons turístics, i cada vegada més, per la Ciutat sencera...

Aquesta Barcelona, que ha crescut amb les empentes dels grans esdeveniments, en necessita un de nou que la faci trempar un altre cop, que cohesioni el seu teixit social per construir la ciutat amb un objectiu comú i amb un escenari millorat. Només se m'acut un gran esdeveniment possible, construir la capital de la nova república d'aquesta riba del mediterrani, no serà la solució de tots els problemes esmentats, però ens donarà els recursos econòmics i legals imprescindibles per fer-hi abordatges creatius. I quan se'ns ha deixat fer, ho hem fet molt bé.

PENSEU-HI


dijous, 8 de desembre del 2016

El diálogo a la española.



Ahora que España se llena la boca con el diálogo, permítanme reflexionar tres temas básicos del diálogo: Dinero, eficacia y fiabilidad.

DINERO
El poco dinero que tiene el Estado español, es nuestro. Pueden decir que nos dejarán de robar, pero eso no hay "diálogo" que lo aguante. Hace cuatro años hubieran podido aceptar el concierto a la vasca que Mas les pidió. Se negaron, en ese momento por catalanofobia, y ahora que el sistema económico español está a punto de colapso.

El activismo constitucional anticatalán ha servido para que Cataluña tome conciencia del brutal expolio fiscal al que la somete el Estado español. Al robo descarado de los 16.000 millones de € al año de expolio, hay que añadir el boicot contra la capacidad recaudatoria de Cataluña. y los cálculos falsos de las aportaciones que debe hacer el estado.
Ahora ya sabemos que las sentencias del Constitucional han costado a la Generalidad de Cataluña, la nada despreciable cifra de, 2.300 millones de €, en un momento en que tener más recursos era imprescindible para atender mejor las graves necesidades de la gente. También sabemos que el Estado ha falseado el cálculo de las aportaciones que debe hacer en Cataluña, y ha estafado 4.233 millones de € entre los años 2010 y 2014. Dinero que Cataluña ha tenido que pedir a crédito, a través del FLA, para los que ha tenido que pagar intereses y adaptarse a las imposiciones de Madrid.

GESTIÓN
Seguir en España significa aceptar su pésimo sistema de gestión. Temas como el Castor, las autopistas radiales de Madrid, la inversión del AVE, las cercanías de Barcelona, ​​la deuda con las eléctricas, el fondo de pensiones, la compra de los medios de comunicación, el eje ferroviario del Mediterráneo, el desastre de Bankia supervisado por el Banco de España y la Comisión Nacional de Valores, la incapacidad para abordar la corrupción, la parcialidad judicial, las poquísimas inspecciones fiscales fuera de Cataluña, el submarino que no flota, etc, etc, etc,...  Un dato, la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia, en informe de febrero de 2015 estima que la contratación pública española tenía un sobrecoste de 47.000 millones de €, de los cuales, 12.000 millones se consideran corrupción. Tiran y roban el dinero a montones.

No podemos dejar nuestra gestión en manos del estado más corrupto e inútil de Europa. Dejar de ser España es la manera de garantizar que las escuelas enseñen, los trenes lleguen, los hospitales curen y el país funcione.

FIABILIDAD
El diálogo es negociación de acuerdos y cumplimiento de estos acuerdos. España no es nada fiable, y la serie de incumplimientos es infinita. Como muestra las Cercanías que sufren cientos de miles de ciudadanos cada día, a pesar de la infinidad de promesas mentidas.

En España la política se mueve bajo el síndrome del Lazarillo de Tormes. Este tipo de picardía grotesca con que se incumplen todos los acuerdos que se firman. El último, la acogida de refugiados. En las negociaciones para entrar en la UE, los negociadores británicos explican que ellos, leían, releían, miraban comas y sentidos figurados de todos los documentos de trabajo, antes de firmar nada. Los negociadores españoles lo firmaban todo, sin, prácticamente, ni mirárselo. Los británicos acabaron entendiendo que no pensaban cumplir el contenido de ninguno de los documentos firmados. España está a la cabeza de los estados que incumplen las directivas europeas.

¿Por qué Cataluña debería creer cualquier acuerdo con Espanya?

dilluns, 5 de desembre del 2016

El diàleg a l'espanyola.

Ara que Espanya s'omple la boca amb el diàleg, permeteu-me reflexionar tres temes bàsics del diàleg: Diners, eficàcia i fiabilitat.


DINERS

Els pocs diners que té l’Estat espanyol, són nostres. Poden dir que ens deixaran de robar, però això no hi ha “diàleg” que ho aguanti. Fa quatre anys haguessin pogut acceptar el concert a la basca que Mas els va demanar. S'hi van negar, en aquell moment per catalanofòbia, i ara perquè el sistema econòmic espanyol està a punt de col·lapse.

L'activisme constitucional anticatalà ha servit perquè Catalunya prengui consciència del brutal espoli fiscal a què la sotmet l’Estat espanyol. Al robatori descarat dels 16.000 milions d’€ a l’any d’espoli, cal afegir-hi el boicot contra la capacitat recaptadora de Catalunya. i els càlculs falsos de les aportacions que ha de fer l'estat. 
Ara ja sabem que les sentències del Constitucional han costat a la Generalitat de Catalunya, la gens despreciable xifra de, 2.300 milions d’€, en un moment en què tenir més recursos era imprescindible per atendre millor les greus necessitats de la gent. També sabem que l’Estat ha falsejat el càlcul de les aportacions que ha de fer a Catalunya, i ha estafat 4.233 milions d’€ entre els anys 2010 i 2014. Diners que Catalunya ha hagut de demanar a crèdit, a través del FLA, per als que ha hagut de pagar interessos i adaptar-se a les imposicions de Madrid.

GESTIÓ
Seguir a Espanya vol dir acceptar el seu pèssim sistema de gestió. Temes com el Càstor, les autopistes radials de Madrid, la inversió de l'AVE, les rodalies de Barcelona, el deute amb les elèctriques, el fons de pensions, la compra dels mitjans de comunicació, l'eix ferroviari del Mediterrani, el desastre de Bankia supervisat per un Banc d'Espanya i una Comissió Nacional de Valors, la incapacitat per abordar la corrupció, la parcialitat judicial, les poquíssimes inspeccions fiscals fora de Catalunya, el submarí que no sura, ... ... ...

Una dada, la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, en informe del febrer del 2015 estima que la contractació pública espanyola tenia un sobrecost de 47.000 milions d’€, dels quals, 12.000 milions es consideren corrupció. Llencen i roben els diners a cabassos.

No podem deixar la nostra gestió ens mans de l’estat més corrupte i inútil d’Europa. Deixar de ser Espanya és la manera de garantir que les escoles ensenyin, els trens arribin, els hospitals curin i el país funcioni.

FIABILITAT
El diàleg és negociació d'acords i acompliment d'aquests acords. Espanya no és gens fiable, i la sèrie d'incompliments és infinita. Com a mostra les Rodalies que pateixen centenars de milers de ciutadans cada dia, tot i la infinitat de promeses mentides.

A Espanya la política es mou sota la síndrome del Lazarillo de Tormes. Aquesta mena de picardia grotesca amb que s'incompleixen tots els acords que es signen. El darrer, l'acollida de refugiats. A les negociacions per entrar a la UE, els negociadors britànics expliquen que ells, llegien, rellegien, miraven comes i els sentits figurats de tots els documents de treball, abans no el signaven. Els negociadors espanyols ho signaven tot, sense, pràcticament, ni mirar-s'ho. Els britànics van acabar entenent que no pensaven complir el contingut de cap dels documents signats. Espanya és al capdavant dels estats que incompleixen les directives europees.

Per què els hauríem de creure en qualsevol acord que el diàleg portés a Catalunya?


dimarts, 15 de novembre del 2016

Des de la generositat cap a la independència.

El fracàs polític d'Espanya és no haver articulat un moviment social al marge dels partits polítics. Semblava que el 15M ho podria fer, però no ha tingut prou implicació de gent com per reeixir. El resultat final ha estat la creació de PODEMOS, un partit polític, que va fer coses importants, fins que va deixar de fer-les. El poder segueix on era, el Borbó segueix tan real com abans, l'IBEX 35 continua enduent-se els contractes de l'Estat, la Casta conspira més que mai, i el PP més corrupte d'Europa governa una Espanya immoral i decadent. PODEMOS no ha canviat res, tot i girar cap a una centralitat per ampliar la base social i millorar resultats.


A Catalunya els moviments socials, que han encapçalat les grans mobilitzacions, des del 2010, no han pretès mai esdevenir partit polític. Òmnium Cultural no té cap vocació de governar el país, els seus 60.876 socis no tenen altra funció que la promoció de la llengua i la cultura catalana. La saviesa que els fa tenir tants socis els fa veure que en el context del Nacional de l'espanyolisme ibèric, el català està amenaçat, i en paral·lel a les activitats culturals, treballen per la construcció d'un estat propi que preservi la nostra cultura.

L'Assemblea Nacional de Catalunya tampoc no és un partit polític, és una organització que treballa per la independència, i que té ganes de desaparèixer, perquè voldrà dir que l'objectiu fundacional s'ha assolit, i som República Catalana.

Altres moviments socials han fet el mateix. L'Associació de Municipis per la Independència, Súmate... no substitueixen cap partit, només els condicionen per assolir l'objectiu de la independència. Que ningú vagi contra ningú permet, partits i moviments socials teixir complicitats interessants, i Junts pel Sí és exemple d'èxit.

Aquesta clau d'èxit vé de lluny. l'hem apresa del nostre teixit associatiu, social, cultural, sindical, esportiu, veïnal, polític,... centenars de milers de persones, que des del voluntariat han ofert generosament la seva dedicació i energia a millorar el País. Catalunya és una terra de gent implicada i generosa que participa, des de sempre, en la seva construcció, i ara, per fi, aquesta construcció és republicana.

dimarts, 8 de novembre del 2016

Javier Fernández Fernández

Javier Fernández Fernández és el President del Principat d'Astúries des de les eleccions del 2012; La Wikipèdia diu que té 68 anys, i si és cert els porta força bé. Seria un personatge desconegut lluny d'Astúries, sinó fos perquè és el President de la Comissió Gestora del PSOE que despatxà Pedro Sánchez de la secretaria del partit, i que va fer president del Govern al Rajoy del PP més corrupte d'Europa. Amb pocs dies tothom li conegué vileses i prioritats.

El ressalto en aquest blog perquè ahir va fer dues piulades d'alt nivell:




La primera


Poso les fotografies dels tuits perquè segurament el seu gestor de comunicació li aconsellarà que els esborri:

1) Condiciona les pensions dels asturians a la unitat d'Espanya, això vol dir que Catalunya és imprescindible per pagar-les, la qual cosa és falsa. A Espanya, les pensions no estarien en dificultats si es gestionés bé, és a dir, si no s'haguessin rescatat bancs amb 100.000 milions, radials de Madrid amb 6.000 milions, Castor amb 1.800 milions, si s'ajustés la despesa militar al pressupost aprovat i no es multipliqués per 3 la despesa executada. Si no es gastessin fortunes immenses en ambaixades sumptuoses i residències d'ambaixadors absurdes. Si tinguéssim una Corona sense capricis de nous rics. Si s'hagués racionalitzat la inversió de l'AVE. Si s'hagués fet el corredor del Mediterrani. Si la despesa pública no pagués un sobrecost de 47.500 milions anuals, només perquè l'Estat està governat per una panda d'inútils i corruptes... Aquesta mortífera incapacitat de gestió a l'Estat espanyol, cada any, multiplica per 6 o 7 els 16.000 milions d'Euros de dèficit fiscal que marxen de Catalunya per llençar-los a les escombraries de la inversió fastuosa, la despesa sumptuosa o la corrupció consentida. No senyor Fernández qui compromet les pensions d'asturians i de la resta d'espanyols és el govern del PPSOE que vostès formen i que han triat. De fet, les pensions de Catalunya també se n'aniran a fer punyetes si seguim sota la dinastia borbònica a finals del 2017.

La segona bestiesa demostra el nivell del personatge. El senyor Fernández diu que "l'esquerra no pot estar callada si es trenca la solidaritat perquè s'imposen els territoris a les persones", és a dir Catalunya és un territori sense catalans i Asturies són uns asturians sense terra, i això és solidari, Amb un comentari tuitejat fa estona, sobre la solidaritat tancaré aquesta segona bestiesa: Si tots els veïns de l'escala voten que el 3r 2a pagui la neteja sencera, és robatori, no solidaritat, per constitucions que ho avalin

Acabo la glossa del personatge amb un homenatge sentit al domini de l'estratègia. Aquests tuits seus formen part del debat parlamentari d'aprovació dels pressupostos d'Asturies. Ell, que ha fet fora Pedro Sánchez, per evitar el pacte amb PODEMOS a nivell d'Estat, que ha consentit que Rajoy sigui President del Govern, ara demana a PODEMOS que li aprovi els pressupostos. Jo també els hi aprovaria... ... 

Marxem de pressa, sense mirar enrere, abans no ens convertim en estàtues de sal

1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11,12 i 13 tuits sobre el tema.   

diumenge, 30 d’octubre del 2016

No, no són insults. Poseu 13 TV i veureu què són insults.

Tot rau en el discurs de Gabriel Rufian del 29 d’octubre, amb motiu de la investidura de Rajoy, Rufián no para gaire atenció en el PP més corrupte de les democràcies, ja ho ha fet manta vegades; en el discurs carrega contra les dues crosses, PSOE i C’s, que col·loquen a un delinqüent, president de delinqüents, de cap de govern d’una Espanya en fallida econòmica, democràtica i moral. Reconec, amb expressió d'una amiga, que el discurs és àcid; però sento necessària aquesta acidesa.


Rufián ataca el PSOE com si fossin catalans, el PSOE ho ha fet infinitat de vegades contra els catalans, i mai no s'ha disculpat; aquesta vegada els socialistes no han pogut amb la contundència dels arguments que ells mateixos han provocat, i en no tenir resposta, s'entretenen en les formes.

Pot ser que nomenar “Richelieu” i “cacic” a la Susana Díaz sigui una pujada de to, però no oblidem que aquesta senyora n’ha dit moltes, falses i gruixudes contra Catalunya. Tampoc s'oblida la seva responsabilitat en què el PSOE hagi traït els 5 milions de votants que va prometre no trair.

Paro atenció en la reacció del Vicepresident de la Junta d'Andalusia, Manuel Jiménez Barrios, qui va dir: "que Rufián “fa honor al seu cognom” i avisa que “no deixarà passar” els seus insults a la comunitat". Insultar Gabriel amb el seu propi cognom és massa fàcil, i confondre Susana Díaz amb Andalusia sencera, massa patètic; i que això ho faci el segon representant andalús, demostra el nivell. Rufián pregunta als socialistes si no els fa vergonya "doblegar-se als designis d'una cacic que governa la comunitat autònoma amb una de els taxes d'atur i fracàs escolar més altes d'Europa". On és l'insult? En el concepte cacic? I com es pot descriure la trama richeliana que ha ardit la Díaz per manegar al seu gust el PSOE?

Gabriel Rufián sempre parla amb respecte i emoció del seu orígen andalús. El discurs no insulta Andalusia ni cap instiució andalusa, esmenta amb acidesa, una manera de fer de la líder del PSOE que ha traït cinc milions de votants. Andalusia necessita dirigents competents que la treguin del forat on és, i que no siguin ni corruptes ni lladres.



Per cert, una abraçada a Felipe GonzáleX, l'ombra de tot plegat.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Democràcia de qualitat II

El passat 13 d'octubre vaig assistir a una conferència de Josep Maria Vallès i vaig fer-ne una ressenya, que podeu trobar aquí, a partir de la qual analitzaré les dificultats democràtiques que té l'estat espanyol i les oportunitats per a una qualitat democràtica que té la República Catalana.

Vallès defineix la democràcia amb la figura d'un temple grec, amb un sostre de seguretat (1), prosperitat (2)  i justícia (3) sostingut per quatre pilars d'inclusivitat (4), eficiència (5), comunicació (6) i ciutadania participativa (7), tot plegat sobre una base de igualtat (8) construïda amb polítiques redistributives.

Anem punt a punt a analitzar què ens dóna Espanya i com pot la República Catalana construir una qualitat democràtica superior:

1) Seguretat. Fa un any i mig, un mosso d'esquadra infiltrat en un grup jihadista fou delatat per un policia nacional. L'error va està a punt de costar-li la vida al mosso, però el que es pitjor és que el Ministre de l'interior negués l'afer, i sortís amb descrèdit i desqualificació dels mossos. Òbviament, la justícia espanyola va arxivar el cas. No entendre que la seguretat passa per una coordinació de tots els cossos de seguretat i dedicar-se a fer política de curta volada, va contra la seguretat catalana, espanyola i europea.

2) Prosperitat. Espanya és un país en fallida, té un deute del 101% del PIB que no podrà pagar en quatre generacions, té una taxa d'atur del 25%, uns costos de manteniment d'infraestructures ermes brutal, un exèrcit i una xarxa d'ambaixades sobredimensionats i ineficaços... ... ... 

Per contra, el percentatge del deute a Catalunya és del 40% del PIB, no tenim gaires infraestructures ermes i les que tenim tenen un retorn econòmic i social important. Tenim taxes d'atur, d'ocupació i de productivitat sensiblement millors que les espanyoles. I la població de funcionaris està molt per sota de la mitjana de l'Estat, tot i oferir millors serveis. No és perquè sí que Gary Stanley Becker, Nobel d'economia; reconeix la viabilitat de la Catalunya independent.

3) Justícia. La inseguretat jurídica espanyola és absoluta, i si ets català tindràs de tot menys justícia: acarnissament, venjança, desigualtat... Fins i tot, el Consell d'Europa en critica la politització. Recordar que Santi Vidal no és jutge per activitats legals en el seu lleure, mentre que de Alfonso és magistrat, tot i està provada la seva construcció de proves falses contra enemics polítics. Els exemples de desigualtat judicial són clamorosos. El mateix delicte fiscal fa que Cristina de Borbó sigui defensada per la Fiscalia de l'Estat, Messi sigui condemnat a 1 any i mig de presó, mentre Rafael Nadal abandera l'equip olímpic.

Clar que podem tenir una justícia millor a Catalunya, és impossible tenir-la pitjor.

4) Inclusivitat. Espanya és una Estat on el seu Ministre d'Interior ho és, malgrat la seva policia hagi disparat i mort 13 immigrants que intentaven nedar per arribar a la costa.

Tot i que Espanya ha signat acord d'acollida de 14.931 refugiats o immigrants, en 13 mesos no n'ha acollit ni un centenar. En aquest cas concret sabem que Catalunya ho pot fer millor perquè hi ha compromís de la Generalitat i molts ajuntaments catalans per acollir la xifra d'immigrants que els toca en proporció. Espanya, senzillament, boicoteja.

No cal parlar de la inclusió de les cultures diferents a l'Estat espanyol. El català és perseguit per terra, mar i aire, i si feu la recerca, a Google, de les denuncies hi trobareu més de 86.000 entrades.

Que Catalunya és inclusiva ho demostra el fet que es reconeix el dret a la Val d'Aràn per decidir el seu futur.

5) Eficiència. Que l'estat i les seves institucions (lleis i normatives incloses) funcionin. Espanya ha arribat on és per una ineficiència integral de la seva administració. Catalunya ha arribat on és malgrat el constant boicot de l'Estat espanyol: Taxa d'atur, nombre de funcionaris, creació d'empreses, recerca, indústria, turisme... No hi ha camp en el que no demostrem una competitivitat superior a l'Estat espanyol.

6) Comunicació. A títol anecdòtic, el dia després de la vista oral del judici del cas Gurtel, contra la trama corrupta del PP, on sortien noms i dades de ministres, alcaldes i càrrecs del PP, i els 3% amb que es repartien d'empreses de l'IBEX-35. Cap diari de Madrid, en feia portada. No cal que compareu què va passar quan el 3% era dels Pujols.

Catalunya té un periodisme compromès amb la informació, que no amb el capital ni amb l'extrema dreta espanyola que el controla.

7) Ciutadania compromesa. Cada vegada que veiem la participació de la gent a les diades nacionals, i ja en portem 5 d'espectaculars, demostrem al món que tenim una ciutadania compromesa que participarà en la gestió del seu Estat, amb creativitat i des del control.

Catalunya té un teixit associatiu molt ric i de molta tradició democràtica; amb seguretat, més ample i competent que a la resta de l'Estat espanyol.

8) Igualtat, també dita, cohesió social. Aquest és el gran repte de la República Catalana, fer-la per ajudar a la gent, sobretot a la gent que més dificultats té. Amb polítiques fiscals redistributives com les que ens tomba, a diari, el seu Constitucional, al servei de la seva monarquia. En aquests moments la gran dificultat de la cohesió social catalana és l'espoli dels 16 mil milions d'€ anuals de l'Estat espanyol, que no ens deixen fer polítiques socials. 

Conclusió. Amb tots els 8 punts Catalunya té l'opció de construir una democràcia de qualitat superior a la que estem patint, els darrers anys, d'Espanya. I recordo que democràcia és seguretat, prosperitat i justícia.






dijous, 13 d’octubre del 2016

Democràcia de qualitat.

Resum lliure de la conferència de Josep Maria Vallès, feta el 13 d’octubre de 2016

Partim d'una democràcia no gaire ben percebuda pels ciutadans, pràcticament a tot arreu, això sí amb diferències. A Espanya la satisfacció de com funciona la democràcia ha caigut en molt poc temps, i a Catalunya més.
Fotografia 1. Grau de satisfacció del funcionament de la democràcia, dades del 2015. Bèlgica, Holanda, Unió Europea, Dinamarca, Gran Bretanya, Alemanya, França, Espanya, Itàlia i Catalunya.

Quan es demana a estudiants de polítiques que associïn el concepte de política a un altre concepte (associació intuïtiva) responen tres grans grups de idees. Totes tres dramàtiques per al funcionament democràtic:

1) Corrupció,...
2) Incompetència, mediocritat...
3) Desinterès, indiferència...

La visió negativa conviu amb la sensació que abans anava millor, cosa que no sempre ratifiquen els historiadors.


La definició més fàcil de democràcia és: Autogovern més igualat. La democràcia representa un escenari de seguretat, prosperitat i justícia. Es sustenta en 5 elements:

1) Inclusió social. Ningú queda exclòs. En tot cas hi ha col·lectius en debat de límits: estrangers, menors...


2) Eficiència institucional. Que l'Estat funcioni, i amb ell les institucions, no només els òrgans i serveis, sinó també les normes i les lleis.

3) Comunicació lliure i veraç. Dret d'expressió i el deure d'escoltar. La democràcia viu de la dialèctica i correcció de principis propis. Les actuals tertúlies televisives són exemples patètic del que no és la democràcia. També passa amb els diaris (la veu de l'amo) i als parlaments que ja no debaten, ningú mai no canvia d'opinió.

4) Compromís ciutadà. Contribuir a què la societat funcioni. La democràcia sense ciutadania compromesa no rutlla.

5) Equilibri en recursos socials i econòmics. Donen estabilitat. La cohesió social és la base de la democràcia.

Fotografia 2: la distribució dels 5 elements de la democràcia: Inclusió, eficiència, comunicació i compromís fan de pilar i la igualtat n'és la base. Tot plegat sustenta una organtizació que garanteix la seguretat, la prosperitat i la justícia.

En aquest sentit, Jefferson, tot i tenir plantacions amb esclaus, deia que la democràcia funciona quan tots som propietaris de propietats equiparables.

El problema rau quan a finals del SXIX s'intenta casar democràcia i capitalisme. No encaixa, és una relació esquizofrènica. Mentre el mercat és insolidari, competitiu, immoral. La democràcia es basa en la igualtat, cooperació, participació. En aquest conflicte rauen els grans desastres de la primera meitat del XX: dues Guerres Mundials, nazismes, comunismes... És acabada la Segona Guerra Mundial que es produeix l'anomenat el gran armistici al món occidental i es desplega una socialdemocràcia com a manera de fer, amb més o menys èxit, pertot. Va funcionar bé, sense gaires fissures, fins a finals dels 70. Moment en què hi ha autors que comencen a parlar d'un deteriorament que 40 anys després, el 2008, esclata amb l'actual crisi econòmica, financera, social... El capitalisme és incapaç de controlar res i entra en una profund col·lapse que arrossega la democràcia i els valors que la sostenien.


Ara ja hem comprovat que la democràcia no és irreversible. La democràcia és més un procés que no un estat. Si no es mou, cau. Ens obliga a una actitud amatent per evitar tornar a formes autoritàries. Potser no hi haurà un col·lapse d'esfondrament, però sí una degradació constant i efectiva. Si de veritat la democràcia ens preocupa caldrà mirar la qualitat i preservar-la. Ara estem intentant una regeneració democràtica mentre es deteriora la cohesió social i, clar, això no funciona. Estem avançant cap a una postdemocràcia de degeneració. Davant d’això, tres escenaris de futur possibles:

1) La tecnocràcia. El govern, en mans de "savis" reclutats adhoc per a solucions de convivència: La troika, els constitucionals, els bancs centrals... són òrgans gens democràtics amb molta capacitat executiva sobre la governabilitat d'un país i molt allunyats de la gent. És una nova aristocràcia, no de llinatge, sinó per reclutament. A Itàlia van formar govern amb aquest procediment.

2) Reconstrucció de la socialdemocràcia a nivell mundial, amb retorn de veu a ciutadania i que controli el mercat. No sembla que hi hagi gaires voluntats polítiques, ni mobilitzacions en aquest sentit.

3) El tercer escenari va en la línia del cooperativisme, de la producció en comú, de l'autogovern, del “do it yourself”, del tercer sector... Liderat des de formes amfíbies de mobilització al carrer i ocupació de càrrecs institucionals a moments concrets, que per la seva poca història encara no sabem cap a on van, si perviuran, si acabaran engolits per les institucions o acabaran dissolts al carrer.

Per acabar dues batalles que cal fer:

1) La batalla de les idees. Cal un compromís ciutadà per recuperar els elements més humanistes de l'educació que s'estan perdent per deixar més temps als elements instrumentals. Cada vegada el currículum escolar té menys filosofia, història, art, literatura. Les humanitats ens ajuden a comprendre el bo i dolent que és capaç de fer l'ésser humà. I això té molt a veure en la construcció de l'home i la seva moral.

2) La batalla de les polítiques socials, no tant per treure la gent de la pobresa, que també, sinó per consolidar i protegir la democràcia.

Dues cites per cloure:
Einstein: “La democràcia no falla pels atacs dels adversaris, sinó per passivitat dels demòcrates”.


Max Weber “No s’aconsegueix el possible, si abans no s’intenta l’impossible”.

dimarts, 11 d’octubre del 2016

De la identitat a la dignitat i de la dignitat a la decència

Tot rau en un tuit: Al principio era indepe por identidad, luego por dignidad y ahora ya, por decencia. Vaig estar temptat d'esborrar-lo perquè no li augurava sortida, però el vaig publicar i va tenir força retuits. L'@albertAEPDA el va contestar amb un Resumim el procés... que crec que és la clau del seu èxit. No sabré mai com funcionen els tuits perquè emocionen, impliquen, agraden, disgusten. Escric aquest post per ampliar la idea del tuit i perquè ha arribat el moment d'explicar els arguments.


IDENTITAT

Vaig néixer català, els meus pares n'eren i el parlaven. Vaig estudiar en un institut nacional, de nacionalistes espanyols; sense fer ni una sola classe en català. A títol voluntari un professor ho va intentar un parell de tardes, i ja no el vam tornar a veure més. Jo era català de poca consistència, eren anys de grisos i silencis, i encara ens espantaven els darrers assassinats del franquisme. Fins als 23 anys no vaig aprendre a escriure el català. Hi vaig haver de dedicar els dissabtes de 2 anys seguits de Reciclatge. Avergonyeix quan polítics del PP, de C’s, i alguns del PSC, veuen la culpa de l'independentisme en la immersió lingüística. Immersió? Als 23 anys? Va home va!

DIGNITAT
Em vaig fer indepe el dia 10 de juliol de 2010, en la manifestació contra la sentència de l'Estatut. Aquell Constitucional de fatxendes van arrasar la voluntat de dos parlaments i un poble, mentre fumaven havans a la Maestranza de Sevilla. El mateix Estatut “cepillado” pel poca vergonya del Guerra, de germà corrupte, que apuntava les maneres de fer Andaluses amb els EREs. Fa gràcia que ara sigui el seu PSOE, el “cepillado”. Fins a les 5 de la tarda d'aquell dia vaig creure que Espanya podia tenir solució. Vaig dir prou, la dignitat, la paciència i la força de la gent em van fer desistir. La meva identitat catalana es va reforçar i vaig albirar un futur possible, net i esperançador. La República era possible. 

DECÈNCIA 
Com que aquella sentència del Constitucional, només va ser el principi de l'assetjament judicial i institucional, contra Catalunya, tot ha anat a favor de consolidar-me com indepe per dignitat. La informació va començar a córrer, i ja no només eren les seves mentides. La seva justícia ens anava sempre en contra. La seva policia encara torturava els nostres, per dur estelades o parlar català. Els seus fiscals perseguien urnes. Els seus inspectors d'hisenda boicotejaven les nostres empreses, mentre deixaven fer les seves. Madrid s'erigia en paradís fiscal aprofitant-se de l'espoli, i competia contra Barcelona amb avantatge deslleial. Les inversions promeses no arribaven i dia rere dia recollíem morts a les nostres carreteres atapeïdes, mentre les seves eren buides i de franc. Els seus trens arribaven tard, quan arribaven. Mantenien el nostre port aïllat per evitar la nostre prosperitat i els seu aeroport tallava les ales al nostre, negant permisos i inversions. Les nostres entitats del tercer sector es quedaven sense els nostres impostos per atendre els nostres vulnerables...

Amb tot això no en van tenir prou, van comprar diaris i mitjans de comunicació, i es van inventar delictes fiscals contra els nostres polítics, mentre intentaven ensorrar la nostra salut pública i seguretat ciutadana. Els seus delinqüents encara són magistrat i ministre, la seva justícia no els esternuda i el seu govern no els despatxa.

Aquesta mena de personatges són molt immorals. Per a ells la unitat d'Espanya és excusa de robatori. Han arribat a taxes de corrupció indecents, amb una justícia incerta, que pel mateix delicte, el seu fiscal defensa la Princesa, a Messi li foten any i mig de presó i Rafel Nadal abandera l'equip olímpic espanyol. Tots ells han comprat prou funcionaris i mitjans de comunicació com per anar guanyant eleccions amb majories vergonyants. A Espanya les víctimes voten els botxins.

La decència també és per la seva incapacitat de gestionar el bé públic, la seva manera de llençar els diners a les butxaques d'un IBEX que s'està menjant el seu Estat. L'absurda inversió del Castor. Les ruïnoses autopistes radials de Madrid. L'AVE faraònic més buit del món. El rescat d'una banca immoral i corrupte. La política energètica contra les renovables. La subvenció infinita a unes elèctriques que fan l'energia més barata i la fan pagar com la més cara del món. Les seves sumptuoses ambaixades, tan costoses com inútils. Les infinites inversions en un exèrcit d'avions que no poden volar o submarins que es neguen. La seva Seguretat Social que ha acabat amb el fons de pensions. El seu ministeri de Cultura que només gasta a Madrid. El seu ministeri d'educació que atorga el 45% de les beques als madrilenys i només un 5% arriben a Catalunya...

Aquest són els poca vergonyes que ens volen recentralitzar per dirigir i per anul·lar. Aquests són els que volen acabar amb el futur dels nostres fills. Aquests, ara ja sí, són els indecents que m'han fet independentista per DECÈNCIA




dilluns, 26 de setembre del 2016

I tu amb qui vas?

De petit, qualsevol esplanada, per pedres, llaunes i vidres que tingués, es convertia en un improvisat camp de futbol. Només calia que algú hi posés una pilota, no gaire desinflada. Carteres i abrics dibuixaven la base de les porteries, mentre que l'altura es definia per la l'alçada del porter. En aquells camps de runes, que ens van pelar tants genolls, vam aprendre què volia dir el grup i les normes. No érem tots contra tots, per molt que ho semblés, érem una meitat contra l'altra i líders o sorteig ens partien.

De tant en tant, algú amb problemes d'orientació, xutava dreta i esquerra, davant o darrera, sense solta ni volta. Quan la colla s'adonava li preguntaven: “I tu amb qui vas?”. Normalment la resposta era clara i corregia. Però quan se li havia de repetir la pregunta tres vegades, ja no esperàvem la tercera resposta, senzillament, deixava de jugar i punt.

Valgui aquest record per explicar-vos l'estranyesa que m'ha fet el tuit de Santi Vila:

A Euskadi, a Galícia.. L'electorat premia els perfils centristes. Comença un cicle nou? Tant de bo! Bona setmana.

No entenc el centrisme que hi veu a la majoria absoluta que ha fet el PP a Galícia. El mateix PP que manté de ministre el Jorge Fernández Diaz, un delinqüent, de l'OPUS, mentider com ell sol, i que fa la més bruta de les guerres contra l'independentisme. Ha mentit proves contra Mas, contra Trias, ha pressionat bancs perquè delatin falsedats contra Junqueras, porta anys omplint de dades falses o mitges veritats un Cafè amb llet, perquè aprenents de comunistes puguin destrossar la salut a Catalunya. És també el ministre dels 15 assassinats de la platja del Tarajal... ... ...

No seyor Santi Vila, això no és centrisme, això és una extrema dreta criminal i corrupte contra la que estem construint la República Catalana.

Permeti'm que el tutegi, i evoqui la situació d'infància.



Santi Vila. I tu amb qui vas?

dimarts, 13 de setembre del 2016

No dubteu

Els darrers mesos hi ha hagut un creixement d'un unionisme subtil, intel·ligent i amable, que fa de contrapunt a a la resposta clàssica d'enviar-nos a l'espai sideral, fer-nos habitants de la Illa de Robinson, tractar-nos d’etarres, gihadistes, nazis, feixistes, nord-coreans... Aquest unionisme amable aprova l'independentisme, però li col·loca alguna condició supèrflua, que diuen central, i que, segons ells, farà impossible la independència: Poso els següents exemples:

- Teniu tota la raó, però heu de ser més inclusius.

- Heu d'eixamplar la base social fins al 80%.
- La democràcia us avala, llàstima que només sigueu el 48%.
- Feu unes performances meravelloses, però fer un estat és més seriós.
- La millor manera de fer la independència és la DUI (o el RUI) i voleu fer un RUI (o DUI) i no sabeu fer-ho.

- Si no sou capaços d'anar units, com voleu fer la independència?
- Si depenem dels antisistema de la CUP, com volem tirar endavant un Estat amb estàndards europeus?
- Portem cinc anys de manifestacions, però encara som on érem.

Totes i cada una d'aquestes frases són mentida. Si algú és inclusiu és l'independentisme. Som els que som, que ens comptin si gosen. No fem performances, fem les manifestacions democràtiques més cíviques i multitudinàries del món, i són per exigir la independència. Si fem la independència amb DUI, RUI, RI, DI o el que sigui, se’ns en fot; el món és ple d'experiències diferents per proclamar-la; farem la pròpia i la farem valer. Si anem units o no és el nostre problema, però fem tantes coses bé, cíviques, multitudinàries, democràtiques i participades; que ens podem permetre de fer-ne alguna no prou bé. Pel que fa a la CUP, tindrem la maduresa política per trobar l'acord, des de la defensa de l'interès particular i col·lectiu. I no, no som on érem, ara tenim un Govern i una majoria parlamentària que ens durà a la independència, en un any. Això no havia passat mai en la història del Catalunya.


Som lluny, molt lluny, d'on érem, i a tocar d'Ítaca.

L'unionisme té el dret a buscar els nostres dubtes, nosaltres tenim l'obligació d’afegir la fermesa, la seguretat, la informació, el coneixement i l'explicació necessària per desfer aquests dubtes. Ho dic sovint, la independència és un estat d'ànim. És saber-nos capaços, és sentir-nos guanyadors.

Avui la portada del diari Ara té molt d'aquest dubte, diu: "El Govern refreda el referèndum”. Com la resposta de Carles Puigdemont és prou explicita i intel·ligent, l’apunto aquí i callo: Dient el mateix, un dia fa l'efecte que escalfes i l'endemà que refredes. Som allà on érem: anant pel millor camí cap a la independència.


No hi ha cap motiu per dubtar, tots ens fan guanyadors.



dilluns, 12 de setembre del 2016

Arguments 10. Les impresentables presidències espanyoles.

Mirar enrere 35 anys, per veure què ha passat per la presidència dels governs espanyols, és esfereïdor, Des de 1982 Espanya ha comptat amb quatre presidents del govern, només quatre. De tres en faig anàlisi penal, per tancar-los a la presó, i el quart, Zapatero, potser la pena de presó és exagerada, però tampoc no aguanta una anàlisi d'eficàcia i solvència de la seva gestió.




Felipe González hagués hagut d’acabar a la presó per ser el President del Govern que va organitzar els GAL, amb un total de 27 assassinats, i una trama de corrupció milionària que sustentava aquella organització criminal. També hauria de ser delicte de malversació de fons públics el fer-se arribar un línia d'AVE particular, des de la feina fins a casa seva.

Aznar hagués hagut d'acabar a la presó per haver-nos ficat en la Guerra del Golf, desoint un clam popular immens. La del Golf fou una guerra il·legal, basada en mentides, que està costant, encara ara, la vida a centenars de milers de persones i que està provocant una destrucció i desplaçament de població immens. El repugnant currículum de l'Aznar inclou també el delicte fiscal. I alguna trama de corrupció familiar.

Per a Zapatero, deia que la presó seria exagerada, però algun càstig li hauríem d’aplicar, des de Catalunya, per no complir la promesa electoral de respectar l’Estatut d’Autonomia que aprovés el Parlament Català. També mereixia càstig no haver fet contingut la bombolla immobiliària, en l'època de vaques grasses, i haver amagat i empitjorat la crisi en època de vaques magres.

Rajoy recupera, de ple, la tradició de pena de presó dels presidents espanyols. Ell era el Vicepresident d'aquell Aznar de la Guerra del Golf. S'ha demostrat que ell ha estat cobrant sobresous a dojo de la trama Bárcenas. És el cap del partit polític (o organització criminal) més lladre de tota l'Europa coneguda. És el responsable de la Guerra Bruta contra Catalunya, amb la prevaricació i malversació de fons públics que implica. En aquesta Guerra Bruta podem afegir, com a delicte, la manipulació de proves falses per destruir adversaris polítics i la sanitat pública catalana. Ell és qui va mantenir en el govern Jorge Fernández Díaz, el delinqüent artífex de la Guerra bruta. Tampoc deuen ser legals els ajuts condicionats de la premsa espanyola, per fer-la afí al seu franquisme.

Concloc. Espanya és el que és, i està com està, gràcies als delinqüents i inútils que l'han governada des de les presidències dels seus governs.

No veig a Espanya cap autocrítica, ni necessitat de canvi; al contrari, segueix obcecada votant els de sempre i amb les majories de sempre. I a on no arriben els vots de la gent arriben les males arts dels seus partits. La destitució del secretari general del PSOE, amb les males arts del seu propi partit, han permès que Rajoy segueixi sent president de la "monarquia bananera" que és Espanya.


Si volem alguna cosa diferent o millor per a nosaltres i per als nostres, haurem d'espavilar amb la construcció de una República Catalana ètica, legal, eficaç i emprenedora.

dijous, 8 de setembre del 2016

Ja responc jo les preguntes fetes a Gabriel Rufián

Un tuit em porta a El Español, l'horrorós diari del Pedro J.Ramírez; el "periodista" que encara no és a la presó, tot i publicar la notícia falsa contra Mas, en plenes eleccions del 2012. És el mateix Pedro J. qui fa la glossa d'una ínclita columna de Ferrer Molinaamb un seguit de preguntes per a Gabriel Rufian, que em prenc la llibertat de respondre. En cursiva i espanyol, la columna. En recte i català les meves respostes:

Señor Rufián, ¿por qué si hay tantos niños pobres en Cataluña, la Generalitat insiste en abrir embajadas en el extranjero (la última, este martes, en Lisboa) y destina ingentes recursos al proceso independentista? ¿Tienen prioridad los proyectos políticos sobre las necesidades de las personas?

Per poder donar futur i dignitat a aquests infants. Sabem que la cultura espanyola viu bé en la subvenció i la caritat. Nosaltres som més de treballar, de crear les condicions perquè els infants trobin, en el futur, empreses que fan productes que exporten a l'estranger i puguin viure de la seva pròpia feina. Les "ambaixades" a l'estranger les hem de fer perquè les seves boicotegen els productes catalans. Si jo fos d'un país que ha gastat 775.000 € en el jardí de l'oficina del Wert, No m'atreviria a criticar les despeses a l'estranger fetes per altres. En aquesta línia, és curiós que Espanya amagui els costos de les seves ambaixades.

Por qué la Constitución Española que votaron de forma entusiasta los ciudadanos de Cataluña (91% a favor, con un 67,9% de participación) es papel mojado para usted y el nuevo Estatuto que tuvo que enmendar el Tribunal Constitucional (respaldado sólo por el 36% de los catalanes con derecho a voto) es sagrado?

Vosté té les xifres mullades i els contextos alterats. D’aquella Constitució fa quasi 40 anys, vol dir que van votar-la tants catalans? Quans catalans queden d’aquells? Tots els que ara tenen menys de 57 anys, no la van votar.
Aquella Constitució es va construir amb l’amenaça militar i el franquisme a l’esquena. Ja es hora de fer-ne una des de la llibertat. I, posats, me la demano republicana.

¿Por qué cuando el Tribunal Constitucional le ha dado la razón a la Generalitat en los múltiples conflictos de competencia que ha planteado era naturalmente obligado respetar sus sentencias y cuando falla contra el proceso secesionista es un "tribunal politizado"? ¿Por qué?

El PP va potinejar la composició del Constitucional fins convertir-lo en la seva sectorial de justícia. El president del TC era militant del PP quan va ser nomenat, i ho va mentir. Les poques sentències del TC que han donat la raó a Catalunya, no s’han respectat. El govern espanyol incompleix sempre normatives i sentències... Llegeixi per favor les que fa referència al Constitucionals, i si li queda temps i vergonya llegeixi els incompliments espanyols de les normatives europees. Li passo 467.000 referències de Google

¿Por qué, diputado Rufián, ha manifestado públicamente que Otegi estuvo en la cárcel por "decir la verdad" y no, como todo el mundo sabe, por intentar reconstruir Batasuna a las órdenes de ETA? ¿Será porque los terroristas le hacían caso a su compañero Carod-Rovira cuando les pedía que evitaran derramar sangre en Cataluña?

Perquè és veritat. Otegi fou un pres polític que va treballar activament per la pau a Euskadi i això li ha costat 6 anys d’una presó sàdica i acarnissada. Encara pateix una absurda inhabilitació que no avalaria cap jutge imparcial. Això ho diu Rufian i també ho diu Pablo Iglesias. No m'han agradat mai les maneres d’ETA, però tampoc el rèdit polític que el PP ha tret de la manipulació del terrorisme i alguna de les associacions de víctimes.

¿Por qué le interesan las víctimas de hace 80 años, producto de una guerra y de una dictadura deleznables, y desprecia a las que fueron golpeadas en Democracia, mucho más recientemente? ¿Y por qué su partido pide que se revise el callejero para limpiarlo de indeseables, a la vez que dedica calles a verdugos como Martínez Vendrell, implicado en el atroz asesinato de José María Bultó? ¿Puede justificarse algo así por el "patriotismo catalán" del sujeto, cómo han alegado?

On és el carrer Martínez Vendrell? ERC ha demanat que se li dediqui cap carrer? Que fàcil és mentir pels diaris de Madrid. Treballi, sense mentides, perquè es compleixi la Llei de la memòria històrica del 2007, i milers de familiars de víctimes del franquisme puguin honorar els seus. I ja posats condemni el franquisme i tots els seus assassinats. D’entre altres, molts altres, els 1.717 assassinats al Camp de la Bota, acabada la guerra civil, sense judici. Franco fou un genocida repugnant que encara llueix de Fundació a la seva Espanya.

¿Por qué un amante de la libertad como usted aboga por la inmersión o-bli-ga-to-ria, que ha expulsado el castellano de las aulas pese a ser el idioma materno de miles de niños en Cataluña? ¿No le causa sonrojo que se persiga a los alumnos que utilizan el español en los recreos? ¿No le sorprende que ese modelo que elimina de la enseñanza la lengua oficial de todo el Estado sólo exista en Groenlandia y en las Islas Feroe?

Parlar-li de la immersió lingüística és pica ferro fred, dir-li que no és obligatòria és impossible, i dir-li que els infants catalans tenen millors notes en el seu idioma espanyol, que la mitjana de nens espanyols li rellisca. Vostè no vol la veritat, vol la confrontació. El català és una llegua en perill, que necessita un ajut especial per a la seva normalització. Que bó allò de “són monolingües que diuen a bilingües que siguin trilingües”. O aquella altra que li deia que “no entenem que perquè un infant aprengui anglès, ha de fer matemàtiques en espanyol”. Vigili, aquestes frases, no vénen de Catalunya, vénen de les Illes, i van acabar amb el govern del PP.

Por qué existen multas lingüísticas por rotular en España en español, señor Rufián?

Segur que pot documentar alguna de les multes per retolar en espanyol. Jo li documento la de 21.000 € a un notari valencià per demanar la documentació en català. Segueixi mentint ànima de cantir.

¿Por qué la Generalitat y sus fundaciones acólitas se dedican a hacer listas negras de periodistas, líderes de opinión e intelectuales que son contrarios a la independencia? ¿Por qué?

Sense comentaris de la mentida burda i indocumentada. Per casualitat ens pot explicar quans periodistes defensors de Catalunya ha trobat a la programació de la TVE que també paguen els catalans? Com deia aquell “uno o ninguno”

¿Por qué la televisión pública catalana, TV3, en lugar de estar al servicio de todos los catalanes, que la mantienen con sus impuestos, manipula, veta y desinforma en favor de la causa separatista?

Si la seva mentida de TV3 fos veritat seria perquè està preocupada pels índex d’audiència, però com és mentida que el bombin. També estaria bé que la televisió pública de Catalunya compensés el zero que ens ofereix la televisió pública espanyola.

¿Por qué considera "facha" a todo el que no piensa como usted, cuando no hay ideología más reaccionaria que la nacionalista, que ha escrito algunos de los peores capítulos de la Historia, que permitirá me ahorre recordar?

Ja era hora que el columnista recordés la guerra civil espanyola, iniciada pel NACIONAL Sindicalisme de Franco. En aquest paràgraf té raó,va escriure un dels pitjor capítols de la història. Per cert a Catalunya som més de ser independentistes que nacionalistes. I sí Franco era un fatxa.

¿Por qué los independentistas son tan solidarios con personas que viven a miles de kilómetros -que no me parece mal, de verdad- y sin embargo les cuesta tanto serlo con andaluces o extremeños? ¿Por qué, señor Rufián? ¿Y por qué oponerse a la independencia de Cataluña es "catalanofobia" y el "Espanya ens roba" es admisible para usted?

Obligar-nos a ser solidaris no és solidaritat, és espoli. No confongui. D’altra banda cansa veure la Catalanofòbia dels que reben la nostra “solidaritat”. Insultar qui et paga les factures no és gaire intel·ligent, i a Espanya és constant.
Espanya ens roba, perquè no pregunta, ens pren els diners, emparant-se en la majoria que són. Li posaré un exemple. Tots els veïns decideixen que els del 7è 2a paguin la neteja de tota l’escala, només perquè parlen una mica estrany. Doncs això està fent Espanya amb les lleis pressupostàries dels darrers, 35 anys.

¿Por qué si en España se odia a los catalanes, como proclaman algunos de sus conmilitones, Cataluña vende más a Aragón que a toda Francia, y más a Andalucía que exporta a Portugal? ¿Por qué Cataluña es la única comunidad con todas sus capitales de provincia unidas por AVE y Barcelona la única ciudad española que ha acogido unos Juegos Olímpicos?

El que diu de la venda de productes catalans a Aragó i a Andalusia és mentida. Catalunya ven el 60% del que produeix fora d’Espanya. Ho fa per aprofitar les oportunitats de la globalització i perquè fa 7 anys el PP va començar una agra campanya de boicot als productes de Catalunya. L'empresariat català, de la necessitat en va fer virtut, i ara té molta feina feta en la recerca de mercats nets.
Sap perquè Catalunya té AVE a les quatre capitals? Perquè Catalunya necessitava el corredor del Mediterrani, no l'AVE. Curiós que a Tarragona el deixessin a 14 km de la ciutat.
Per cert. A les olimpíades es presenten les ciutats, Barcelona ho va fer bé i Madrid gens. Com es deia aquella alcaldessa madrilenya que les presentava? Que recorda qui era el seu marit?

¿Por qué si en Esquerra Republicana de Catalunya les preocupa tanto la corrupción van de la mano de un partido al que le han embargado sus sedes por cobrar comisiones ilegales a cambio de adjudicar obra pública? ¿Y por qué alguien como Albert Boadella no puede subirse a los escenarios en Cataluña y Jordi Pujol sí puede pasearse tranquilamente por la calle? A usted, señor Rufián, que detesta la corrupción en España, ¿no le indigna que todos los hijos de Pujol se hayan hecho millonarios de la nada (o quizás, al calor del 3%)? ¿Por qué la cultura en Cataluña ha perdido cualquier carácter subversivo y se ha convertido en un instrumento al servicio del poder político?

Anem Junts pel Sí perquè volem la independència de Catalunya. Pel que fa a la corrupció, ja veurem en què queda. La de CDC i la del PP. Volem la independència per lluitar amb eficàcia contra una corrupció que a Espanya guanya amb majories absolutes.
Si Albert Boadella no pot pujar a cap escenari català és perquè és molt dolent. Em sembla que ja l’han despatxat de la direcció d’aquell teatre que li va regalar l’Esperanza Aguirre.
Això del bloqueig de la cultura i la subversió, que explica, té més a veure amb l’IVA al 21% gràcies al seu Montoro que no pas a la creativitats dels artistes.

¿Por qué, señor Rufián, quiere arrebatarme mis derechos como ciudadano español e impedir que vote en un referéndum de autodeterminación de una parte de mi país? ¿Y por qué apela a un derecho de autodeterminación que Naciones Unidas sólo contempla en colonias ocupadas militarmente y territorios a los que se niegan sus derechos fundamentales?

Ningú li pren cap dret, només que no l’ha tingut mai. Va poder votar vostè en el Brexit? I miri que li afectava. Jo tampoc vaig votar l’Estatut d’autonomia andalús. El dret d’autodeterminació és això, autodeterminació; no és el dret a determinar el que poden fer els altres.

¿Por qué los separatistas culpan al Gobierno central de todo lo malo que hay en Cataluña cuando el nacionalismo lleva gobernando ahí los mismos años que duró la dictadura de Franco, al que, dicho sea de paso, se recibía en loor de multitudes cada vez que visitaba la Ciudad Condal, como bien atestiguan las hemerotecas? ¿Por qué el Himno de España que ni siquiera tiene letra oficial le irrita tanto y un himno como Els segadors, que anima a segar cabezas, como hace el Estado Islámico, le emociona tanto, señor Rufián?

Si no anaves a rebre al Caudillo no cobraves la paga del 18 de juliol. Em sembla que el seu successor, el Borbó del Felipe té força més problemes quan ve per Catalunya. Comparar el catalanisme amb ISIS és de gilipolles, amb carinyo. Eh! M'agrada la resposta ràpida que li fa Gabriel Rufian.

¿Por qué si el procés es tan democrático se boicotea a personalidades que no son favorables a la independencia, impidiéndoles hablar en las universidades, que deberían ser templo del saber, del debate y del respeto, también en Cataluña?

Mentida. Aquesta tarda, sense anar més, hi ha hagut un acte de la Societat Civil Catalana, aquella fundada per aquell franquista, fill de franquista, s'ha fet a la Universitat de Barcelona, amb l'objectiu de cagar-se en el català, en castellà, i no s’ha boicotejat. S’ha fet, segurament amb un lamentable fracàs d’audiència. Comentar que ho he sabut perquè la Terribas de Catalunya Rádio, ha entrevistat a Joaquim Coll, ideòleg federalista del PSC impossible.

¿Por qué se agrede en la calle a quienes piden firmas para poder instalar pantallas en las que poder ver a la Selección española? ¿Por qué, diputado Rufián, cuando este domingo, en la Diada, lleven flores al monumento de Rafael Casanova, obviarán aquellas palabras suyas en las que decía luchar "por la libertad de toda España"? ¿Y por qué no recordarán que fue el francés duque de Berwick quien dirigió la toma de Barcelona? ¿Acaso porque se desmontaría el mito de que fue otra guerra más de España contra Cataluña?

Pel que fa a les agressions res a veure amb ERC, i si mirem el balanç hem rebut moltes més bofetades els catalans per la nostra catalanitat que els espanyols per la seva espanyolitat Ara resulta que Felipe V era francés? Sí, m'han dit que n'era de francès, versallescament francés. Sort que al menys l'actual Felipe VI, aquest sí que ja és espanyol.

¿Por qué usted se empeña en hablar en nombre de Cataluña cuando su formación sólo representa al 18% de los catalanes?

Parla en nom de Catalunya, o de la Catalunya republicana, perquè és diputat i té l'obligació de fer-ho. Perquè els representats li ho demanem, siguem 18 o el 18%. Digui-li a Rajoy que aspira a ser President amb un 20% dels votants espanyols. I aprengui matemàtiques, i si en sap, apliqui-les a tohom igual.

Y una cuestión final, diputado Rufián: ¿Por qué en ese mundo sin fronteras al que aspiramos ustedes se empeñan en trazar otras nuevas? ¿Por qué quieren levantar muros en Europa? ¿Por qué, señor Rufián?

No volem fer murs a Europa, volem marxar de l’Estat de les concertines amb Àfrica, que assassina impunement emigrants a la frontera marroquina.

El murs els fa la seva Espanya, la que nega l'accés als refugiats sirians, per molt que s'hi va comprometre.