Aquest cap de setmana hem assistit a l’anorreament, per enquesta, de la
força guanyadora a les darreres eleccions, a l’hora que s’entronitzava una força
nova a qui just ara li coneixem la gent i a qui amb prou feines li coneixem el
programa. Sense valorar els enquestadors, a qui la realitat posarà a lloc, sí
que vull incidir en el debat sobre els eixos en què s’hauran de moure les
eleccions municipals del 24 de maig. Avui Vicenç Villatoro deia per ràdio que
demà publicarà un article on reflexionarà sobre els eixos que vertebren la
política catalana. Avançava entre eix dreta i esquerra on col·locava el PP i
BCN en Comú als que enfrontava a l’Eix sobiranista, on col·locava CiU. Tot
plegat feia desaparèixer ERC, i repetia l’estratègia de l’enquestes. Potser m’he
malfixat i demà, a l’article del Villatoro, ERC brillarà com es mereix.
Disculpeu-me si així és. En tot cas he aprofitat per fer una reflexió sobre els
eixos i aquí va:
1) Espanya – Catalunya.- Hi ha qui diu que no són excloents, que tots
dos poden simultaniejar-se. Opino que, per cultura o per canons, Espanya
anul·la qualsevol cultura que no sigui castellana, i ha convertit el Tribunal
Constitucional en un braç armat contra tot allò que fos català. Es parla d’evitar
posicions unilaterals, quan la unilateralitat ha estat espanyola que han fet
del noïsme una religió i de la Constitució una eina contra la democràcia i
contra Catalunya.
2) Dreta – Esquerra.- Aquest tothom té clar que són excloents, els de
la dreta practiquen el liberalisme model “salvi’s qui pugui”, mentre que els de
l’esquerra són més d’ajudar a solucionar els problemes de la gent. En aquest
eix l’esquerra defensa polítiques de solidaritat a partir de la distribució de
la riquesa amb la càrrega fiscal. La dreta tendeix a la insolidaritat de pagar pocs
impostos i evadir riqueses a paradisos fiscals.
3) Creatiu – utòpics. Aquest eix és més personal. Parteix de la tesi
que la riquesa no creix en els arbres i que cal treballar-la per tenir-la. Quan
Marx parlava del Capital no parlava de la gènesi, sinó de la distribució. De
manera que els països marxistes van empobrir-se ràpidament perquè ningú no els
havia dit com havien de generar la riquesa. L’Eix creatiu aposta per economies
industrials, productives i de recerca. Mentre que l’eix utòpic aposta per economies
de rendes, d’especulació i de drets. Els primers són emprenedors, els segons
són rendistes. Els primers són els únics que aporten valor a l’economia.
A la llum dels tres eixos com ens situem les diferents opcions
polítiques que es presenten a les municipals.
Català, dreta, emprenedora: CDC
Espanyol, dreta, emprenedora: UDC, PP, C’s
Espanyol, esquerra, emprenedora: PSC
Català, esquerra, emprenedora: ERC
Català, esquerra, utòpica, Procés
constituent
Espanyol, esquerra, utòpica: ICV, BCN en Comú, Podem
Com què tenim una crisi recalcitrant, el primer que demanarem al partit
a votar és que sigui emprenedor, és a dir, que sàpiga generar riquesa o que
protegeixi les forces productives que generen riquesa.
Si a més volem que la sortida de la crisi sigui solidària, i que
permeti eradicar la pobresa i la marginació social, ens haurem de fixar amb
partits emprenedors que siguin d’esquerra.
Però si tenim forces emprenedores i d’esquerra però tota la riquesa que generem se
l’embutxaca Madrid ni sortirem de la crisi, ni serem solidaris.
Necessitem que qui guanyi sigui català, emprenedor i d’esquerres... M’agrada
que, a més, sigui republicà.
23 F del quinze.
