dilluns, 5 d’agost de 2013

Arantxa


L'Arantxa era una noia guapa i ben plantada, ho sabia i li agradava de lluir-ho vestint sempre, hivern i estiu, els texans ajustats i entrats amb no pocs esforços i unes botes negres que els muntaven, amb un taló que dissimulava una alçada una mica curta. Duia una melena llarga i negra com l’atzabeja, conjuntada amb uns ulls grans i expressivament ombrejats, que li donaven una aire enigmàtic. La finesa de la pell i el seu ben perfilat rostre, gairebé agitanat, completaven un conjunt distingit malgrat la seva vestimenta xarona. Sempre deia, amb una pena mal amagada, que d'haver fet deu centímetres més hauria estat model i, potser, actriu d'aquelles pel·lícules superficials que li entretenien les tardes buides i hagués pogut escapar del Barri. Tenia divuit anys, però ja en feia sis que semblava tenir-ne divuit, això la va fer espavilar de pressa. Prenia un aire d’experiència molt ric, gaudia d'una gran vivesa de caràcter i la seva parla fluïda i expressiva es feia atractiva de sentir.

El seu origen era confús, amb això tampoc va poder escapar a la realitat del Barri, només sabia el que li deia la Lola. La seva mare havia estat una prostituta agraciada i ferma. El beure la consumia per dintre, ho feia sempre i sense mesura, la barra americana i l'alternar l'havien alcoholitzat, no se'n va poder estar ni durant l'embaràs per molt que li deien que la criatura se'n podia ressentir. La panxa se li emplenava molt, i això la va fer morbosament atractiva per a clients àvids d’experiències estranyes.

L'Arantxa fou la gran d'un part doble, la petita tot just va viure una setmana. Només va pesar vuit-cents grams i l'estudiant de medicina novell i voluntariós que va atendre el part la va confondre entre les membranes d'una enorme placenta. Ella pesava dos quilos i va néixer en el llit d'una de les pensions petites i brutes del Barri, eren llits on no s'hi dormia mai. Va ser el client qui va avisar al bar que ja tenia dolors. A corre-cuita van anar a buscar un metge fos d'on fos. En el dispensari tothom se'n va desentendre, llevat d'un estudiant avançat de medicina que devia estar fent pràctiques. Quan va arribar a la pensió el carrer era una festa etílica i sentimental, aquell havia de ser un fill del carrer, i tothom el tindria com a pare. El metge s'hi va atansar panteixant i vermell per la pressa, impressionat per l'ambient i esporuguit per una empresa que li venia gran. L'habitació era bruta i fosca, només tenia una llum vermella i minsa al bell mig del sostre, ningú no va posar més llum, i l'estudiant no va gosar de demanar-la. La primera criatura ja era quasi al món, de seguida va veure que era molt petita, tant que va demanar que avisessin una ambulància d'urgències, i sort d'això es va poder arrencar una setmana de vida als vuit-cents grams d'aquell segon embrió que en un primer moment es va confondre entre la placenta. I es salvar l'Arantxa. El carrer, quan va saber el naixement doble, va intensificar la festa, tothom felicitava el metge, la mare, tothom,... i ningú no era conscient del petit drama que corria dins d'una ambulància camí de l'hospital.

Als tres mesos del naixement quan el carrer, a força d'històries, havia oblidat aquell doble part es va presentar la mare de l'Arantxa amb la nena a casa de la Lola per demanar-li servei de guardadora. La Lola era una prostituta vella i arrugada, que per vella i arrugada es dedicava a guardar els fills de les prostitutes que encara no eren tan velles i arrugades com ella. A canvi del servei només demanava les despeses de manteniment i una mica de sou que li acabés d'arrodonir aquella pensió que s'havia fet per "servei domèstic" a la Seguretat Social, per la qual havia estat pagant quotes durant anys i panys. La mare de l'Arantxa, més malament que bé, havia anat pagant els serveis a la Lola durant el primer any. A vegades venia amb moltes joguines per a la nena i feia una gran festa, que contrastava amb la negror i brutícia de la cambra de la nena. Altres vegades venia beguda i depressiva, es limitava a pagar, plorar i marxar sense veure l'Arantxa. A l'any va deixar de pagar, va desaparèixer del carrer, i del Barri, ningú no sabia on era i tothom deia la seva, el seu “xulo” queixós, sentia que algú li havia robat el negoci i jurava venjança. La primera intenció de la Lola fou lliurar la nena a les autoritats, però hi havia acumulada massa factura, pendent de cobrar i, també, prou afecte com per fer-ho. Amb el temps va passar a ser la nova mare de l'Arantxa que, gràcies a la caritat o a l’egoisme de la Lola, es va quedar sense una família d'adopció estable i burgesa.

L'Arantxa tot just va aprendre l'imprescindible. Llegia, a poc a poc i tallada, però comptava com un llampec. De petita havia anat a escola d'una manera esporàdica, sempre que havia pogut o volgut i qualsevol excusa era bona perquè no hi anés, a voltes perquè havia d'ajudar la Lola a guardar aquells nens que arrodonien el sou, a voltes perquè el carrer era molt més atractiu que la pedagogia absurda i llunyana de l'època amb l'esperit de funcionari d'aquelles mestres que no sabien res del que passava en el Barri. Quan no anava a escola corria pels carrers, sabia com aconseguir totes les coses que necessitava, rapinyava en els grans magatzems i a les petites botigues que treien el gènere fora perquè dintre no els cabia. Alguna vegada l'havien enxampat, però el seu tarannà eixerit i agradable, aconseguia enganyar qui l'enxampava o si més no que la retornessin sense més càstig que l'ensurt de veure's rodejada de grans. Quan va semblar una mica més gran del que era, va començar a fer de tot per guanyar-se la vida, havia estat dependenta a diverses botigues, però quan coneixien el seu esperit indomable la despatxaven, per contestar malament, per presentar-se tard, per furtar del calaix, ... Va estar una temporada netejant escales, i fins i tot alguna casa, les hi emparaulava la Lola, però quan els propietaris comprovaven que l'escala quedava tan bruta com estava o l’única cosa que es netejaven de les cases eren petites propietats, també la feien fora.


Feia el carrer només quan necessitava diners, sense prejudicis morals, amb una fredor professional que li donava una naturalitat lloada pels seus clients. Aquell carrer que havia estat la seva escola i n'havia après la lliçó. La Lola comprenia que només serviria per prostituir-se, a vegades li deia i que acabaria igual que la seva mare. Si el moment era prou tendre l'Arantxa deixava caure alguna llàgrima, no tant pel seu futur negre, que no veia, sinó per la nostàlgia d'una mare desconeguda que se li havia anat configurant com una heroïna, llavors la Lola acabava plorant amb ella i li demanava perdó tot dient que havia estat massa vella per fer de mare. En una ocasió la policia va enxampar l'Arantxa en una ràtzia , i no li van perdonar de ser menor, es va guanyar algun mastegot i sobre tot una fitxa que li va provocar una infinitat d'encontres futurs amb una policia incapaç de trobar els culpables reals dels delictes d’aquell Barri on tothom buscava l’amor i ningú estimava.

Obstetrícia

Fa alguns anys, aquella menopausa que Ella tant havia reivindicat, va entrar. però lluny de ser fàcil es va acompanyar d'uns terribles dolors i unes immenses hemorràgies. Portava el dia patint, era diumenge i, es va negar, tossudament, durant tot el matí i mitja tarda a moure’s de casa. Per fi, obligada, la vaig portar a l’Hospital de Sant Celoni, la vaig entrar per la rampa d'urgències i quan la van veure la van encabir en una cadira de rodes i la van arrossegar dintre d'una revolada. No es van atrevir a fer-li res i en deu minuts la sirena d'una ambulància tallava el Vallès Oriental cap a l’hospital de Granollers. A on va quedar ingressada. Li van calmar el dolor, li van aturar l’hemorràgia, i vàrem passar la nit a la planta d'obstetrícia, espantats per una operació de no sé què programada per al dia següent.
A mitja nit vàrem assistir, en àudio, a un part medieval, d'aquell que dura dues hores amb una desesperada mare cridant dolor i recordant l’ascendència de tot el que se li posava per davant. Ella estava feble i medicada, s’anava despertant i amb veu llunyana em preguntava com anava aquell part. Va durar dues hores ben llargues, fins que al final vam sentir el plor d'un nen i es va fer un agradable silenci a tota la planta.
A les set de matí va entrar una infermera, amb cara de carcellera. Em vaig interessar pel succés preguntant-li:
- Ha estat un part dolorós?
- Tots els parts són dolorosos- Em contestà amb un aire irritant de superioritat i li vaig dir.
- Doncs a Barcelona ja fan servir L'epidural- No va contestar res i amb una mecànica precisió va fer la seva feina.

Aquell episodi, per a Ella, va acabar amb unes meravelloses explicacions d'una ginecòloga sàvia i compromesa amb el servei. I a mig matí me la vaig poder endur a casa, amb un tractament conservador, sense que hagués de passar per aquell afamat quiròfan del soterrani. Vàrem marxar molt alleugerits de por.


Andreu

Ningú no va entendre que estava passant, s'havia separat de la dona feia poc, però aquest era el mal del segle. Cap de les parelles d’aquell entorn havien acomplert el mandat eclesiàstic del “fins que la mort us separi” i totes elles s’havien acabat separant molt abans que els ho fes la mort, gràcies a Déu. En general els homes no se separaven de les dones, només les canviaven, i en general també no trigaven a adonar-se que enlloc havien estat tan bé com a casa, amb la particularitat de què casa ja no hi era, perquè ja l’havien convertit en tràmits legals, separacions de béns, les tuteles compartides, custòdies repartides i massa odis i retrets contra els“ex” respectius, que prenien com a testimonis aquells fills que no entenien res, res de res. L’Andreu estimava molt els seus fills i els veia sovint, els portava regals i explicava a tothom, encaterinat, mentre ensenyava fotografies els seus creixements, les seves escolaritats, les seves expressions... Tenia un càrrec mig a l'Ajuntament, era el cap d’una oficina de serveis socials i una dotzena llarga de treballadors depenien de les seves decisions. A més era professor de postgraus, cursos i cursets arreu que li acabaven d'arrodonir un bon sou.
Tot va començar quan algú s'adonà que els diners destinats a les ajudes a les famílies necessitades que aquell departament atorgava eren molt superiors a la resta de departaments, i en aparença no hi havia cap justificació. Quan se li va presentar el problema acompanyat d’un parell de casos massa indocumentats com per haver fet l’atorgament de l’ajut, no va lluitar gens, senzillament el defugí, com qui amaga el cap sota l’ala. es va acomiadar, sense dir res, a ningú, per la porta falsa, d’aquesta manera es va pactar d’evitar la investigació que l'hagués delatat més encara. Els seus treballadors i els seus companys es van repartir entre els "bona fe" que sabien que no sempre era fàcil de trobar rebuts que justifiquin determinades despeses donades a determinades famílies i els "mala fe" pensaven que era un "mangui" i que més d’un d’ells ja ho havia sospitat de feia molt temps. Tots ells es van sentir profundament decebuts.
II
Feia una pudor d'alcohol que emborratxava a qui tenia a prop quan una companya se'l va trobar cara a cara pel carrer, duia la barba de sempre però més llarga i desbarbada que mai, s'havia aprimat molt i el seu cos era incapaç d'omplir una roba tan bruta com aquelles ulleres que no el deixaven veure res, anava caminant amb l'aire de qui no va enlloc. Va passar pel seu costat i no la va ni veure, ni distingir. Ella no es va atrevir a dir-li res, el va seguir amb la mirada durant una estona molt llarga en què s'anava allunyant. Una eternitat després va tombar per un carrer, per inèrcia, i ella es va limitar a no saber què fer, ni què dir i només va poder despendre dues llàgrimes dels ulls motivades per al impotència i frustració de veure aquell miratge de qui havia estat el seu cap, i amb qui tantes vegades havia enraonat, parlat, discutit, ... va dubtar de si era no l’era ell, però fins i tot va reconèixer els quadres d’aquella camisa.
I ho va explicar als companys, i tots ells deien que s’havia de fer alguna cosa, però no hi va haver cap idea, ningú no sabia on vivia. L’únic que podien fer ho van fer, van trucar la seva ex-dona i va comentar que feia dies que no el veia, que no li havia enviat els diners per als nens, i que ni tan sols els havia vingut a veure feia molts dies. Estava extremadament dolguda i es feia difícil comentar-li res més que el comentari de si el veien li ho comentarien. Després els esdeveniments els van caure a sobre com per certificar que alguna cosa s’hagués hagut de fer, però ningú no va tenir cap idea ni va saber què s’hagués pogut fer.
III
Era de nit i la Carme estava cansada i tenia ganes de plegar, tot el que havia de fer era tancar l'ordinador, la llum, la porta i, senzillament, tornar l'endemà a primera hora de la tarda, en aquella feina d’administradora del Col·legi de treballadors socials de Catalunya, com cada dia. Avui hi havia la Imma, la seva cap, no era normal que s'hi estigués fins tan tard, però s'havia de fer un projecte per tirar endavant un nou servei de formació i s'havia hagut de saltar la seva quotidianitat. El marit de la Imma hauria hagut d'anar a buscar les criatures a l'escola i ella només espera trobar alguna cosa feta per sopar. Per la Carme era l’horari de cada dia, a ella no hi havia ningú que l’esperes a casa. El seu home havia marxat feia cinc anys i ningú havia omplert aquell buit que ara li permetia assaborir una meravellosa llibertat, totes les seves amigues li apreciaven que havia rejovenit molt, fins i tot el que havia estat el seu marit que ver mans i mànigues per tornar a aquella casa, però la Carme ja havia tingut prou. Totes dues creaven projecte amb sensació de rutina, no era per fer res espectacular, no les ajudaria a sortir de l’eterna crisi en què malvivia el Col·legi de treballadores socials, d’aquelles pobríssimes quotes de les les afiliades i alguna subvenció per algun projecte, com la que ara estaven preparant. L'anormalitat era la pressa, les coses queden entretingudes a la taula de l’administració de torn fins que algú s’adona que es fa tard i llavors tothom ha d’anar amb presses. No calia que la Carme guardés aquell expedient de l'any passat, de fet s'havia de desar al fons de l'arxiu i no quedava clar que l’endemà no el tornessin a necessitar per acabar de quadrar alguna dada, aquesta és una de les seves principals virtuts o defectes és obsessivament endreçada. L'oficina és allargada, com tots els pisos que tenen poca façana al carrer i molta fondària a la illa. L'arxiu està a l'altra banda d'on s'organitza la feina comparteix l'espai amb els lavabos i una petita cuina que els permet de fer els cafès. Quan va travessar el passadís no hi va trobar res d'anormal, tampoc va encendre la llum, li agradava de fer el camí a les palpentes. Es recordava de petita jugant a la gallineta cega. Va obrir la porta de l'arxiu i va notar que se li tancava darrera seu, no va tenir temps ni de sentir el calfred de la por tot va ser molt ràpid va notar una pudor agre, i de seguida un cos que se li abraonava a sobre, que la tirava a terra i que li colpejava arreu, no es va ni defensar, l'ensurt del començament i el pànic d'ara l'havien bloquejat i no va poder llençar un crit que li restava impotent entrampat a la gola. Només s’havia protegit la cara amb el braços, mentre seguia rebent cops, va notar el gust salat de la sang al llavi, un dolor molt fort al pit, i un atordiment general. Es notava perdent el sentit i ho desitjà.
IV
La Imma no es va alertar gaire, si és cert que va sentir algun soroll, però no hi va parar atenció, es pensava que eren els veïns que donaven al pati interior. Després quan l'ambulància s'enduia la Carme es va sentir culpable d'insensibilitat i va estar plorant la culpabilitat, la ràbia i la impotència durant moltes hores. De res servia que se li repetís mil vegades, que encara gràcies que quan va cridar la Carme i en no respondre s'alertés, encengués la llum del passadís, el travessés per instint sense entendre ni on anava ni què passava, tornés a cridar, obrís la porta de l'arxiu i es trobés aquella cara desencaixada tan familiar i el cos sagnant de la Carme a terra, que fes el crit més gran del món i que se sentís amb forces com per tirar-se a sobre d’aquell malparit tant conegut i a cops i puntades de peu el fes fugir i que llavors abracés la Carme, truqués a la policia i veiés entrar per la porta de l’escala, que va deixar oberta l'agressor, al primer veí alertat. La Imma havia reconegut en l’Andreu al dimoni que acabava de fer fora. La Carme va tornar una mica en si abans que arribés l'ambulància estava tranquil·la amb la resignació de qui ha sentit la mort tan propera i agraïa l’escalf de la Imma que l'abraçava i gemegava tot repetint que no havia estat res i que tot ja havia passat.
La Carme va estar-se una setmana a l'hospital, les ferides, eren més delicades que greus i es va arribar a témer per la seva vida o per possibles seqüeles. Algun dels cops al cap l'havien deixat en un estat comatós que se li va allargar entre dos o tres dies. Però després el temps es va fer còmplice de la bona sort i aquelles ferides es van anar guarint com quan una espelma s’apaga perquè ha acabat la cera. Li va quedar, això sí, una perpètua sensació d’angoixa que l’acompanyaria de per vida.
V
La notícia va espolsar-se com el pol·len amb el vent de març, tothom en va parlar molt, i tothom en tenia la seva pròpia versió. Aquell món de semitècnics o semi-intel·lectuals era familiar, tothom coneixia tothom, i tant l'agressor com l'agredida n'eren membres rellevants. Hi havia qui planyia la pobra Carme i hi havia qui justificava l'acte en nom del perdó universal, el pecat original, de la injustícia social o la ineficàcia del govern. Ningú no entenia com havia ocorregut. Els uns opinaven que era per les drogues, altres pel joc, altres que per tot una mica i els darrers que per molt de tot. Després del cas es va fer un silenci amb regust de ressaca, no se'n sabia res i no es gosava de preguntar gaire. La policia va estar molt temps buscant-lo sense esma, i que quan el van trobar -potser perquè ell mateix es va presentar- el van engarjolar una temporada. Després el jutge li va donar la llibertat condicional, amb la sensació que, malgrat els fets, era inofensiu. Ara tot resta pendent d'un judici que arriba tan tard com indesitjadament. En un primer moment amb l'escalf dels fets alguna instància oficial va dir que actuarien com a acusació particular, després tot es va refredar i van pensar que aquella era una història sense culpables, només amb víctimes.

Massa preguntes van quedar en els atordits caps d’aquella gent, preguntes alenades per la inseguretat de tot i de tothom. Aquells treballadors socials se sentien arrecerats de la marginació que estaven combatent. Havien fet campanyes de prevencions mèdiques per evitar les malalties venèries i la SIDA, o activitats de promoció social per evitar l'absentisme escolar, o el consum de drogues, l'atur... però cap d'elles va prevenir la marginació dels qui la treballen. Ara ja sí, tots podíem explicar la història de qui havia passat de ser un prestigiós professional dels serveis socials a un vulgar client. Havia passat la línia i tot això només en dos mesos. Els dos ensopits mesos que passen sis vegades a l'any.


Jesús

Miri jove a la Guerra la vam passar magra, no em vaig preocupar d’estudiar, només d’omplir la panxa, i vaig perdre molt de temps. Amb la gana que passàvem altra feina teníem. Després vaig haver d’estudiar molt per recuperar el temps perdut. A casa vam amagar un oncle, per part de pare, que era falangista. Jo era petit i no recordo gaire res. La mare em deia que no ho digués a ningú, i a mi se’m va posar una por al cos que no me l’he treta encara. Pensava que se m’escaparia algun comentari que el delataria. Llavors què li passaria al meu oncle, què passaria al meu pare, què ens passaria a tots. Quan van arribar els nacionals, el meu oncle es va vestir de la millor manera que va poder i va marxar, no sé a on. Quan va tornar duia la camisa blava posada, i li recordo la cara feliç de qui llueix amb l’orgull feina ben feta. Pot comptar quina feina havia fet, amagar-se com una rata durant mitja guerra i omplir-nos tota la casa de por i una mica més de gana.

Jo vaig néixer a les Cases Barates d’Horta, bé, no exactament perquè jo sóc del 1928 i aquestes Cases es van construir, a l’any 1929, per l’Exposició Universal. Quan la meva família se n’hi anà jo tenia un any. Veníem del barri de Porta, molt a prop d’allà mateix, sap? A tocar de la plaça Virrei Amat. A les Cases Barates vivia al carrer número 12. En aquella època els carrers no tenien nom, només números, els transversals a la muntanya eren els parells, 2, 4, 6, 8... i els meridionals els senars, 1, 3, 5,.. Va ser molt després que li van posar els noms, i al meu carrer li van dir Matamala, encara se’n diu. A mi sempre em va agrada més que es digués dotze que Matamala.

La meva mare era una dona ferma, de convicció, va néixer a Madrid i sabia molt bé el que es deia. Era ella la que manava a casa, n’era el seny. El pare era pagès, es posava a sou en els masos de les rodalies, i amb el que treia amb prou feines vivíem. Jo era de la mare. Amb el pare anava d’excursions, m’ensenyava els camps, els bestiars, ... amb ell m’ho passava molt bé, però sempre vaig tenir clar que si volia ser alguna cosa a la vida havia de seguir els manaments de la mare. Ella deia que sempre tindria un plat a taula, tant ple com pogués, però que a canvi havia d’anar a estudi. Em deia que no volia que fos com el pare. Sabia que aquells frondosos camps de les rodalies, aquelles vinyes, aquelles hortes, incapaces d’alimentar-nos ja a l’època, quedarien engolides per la ciutat, i la ciutat li va donar la raó amb una velocitat esfereïdora.

Me’n recordo de la caserna que hi havia al peu del Turó de la Peira, era la caserna dels mossos i m’impactaven quan vestien perfectament uniformats però amb les espardenyes d’espart. Després de la Guerra en aquella mateixa caserna s’hi va posar la Guàrdia Civil, i jo estava molt espantat perquè recordo de despertar-me per trets a la matinada i els meus germans grans em deien que eren afusellaments. Aquella va ser l’època de la por i de la gana. El pare hi tenia i treballava un hort petit, però mai no ens va fer profit, ens prenien les coses quan encara eren verdes. Només recordo de menjar algun tomàquet, perquè el pare els tenia emparrats i als de dalt de tot es coneix que la gent no hi arribava. L’hort estava entre dues dreceres i la gana va robar-nos tota la seva producció.

Una vegada, per alguna feina que devia fer per a algun veí em van donar dos cèntims de coure, cregui’m jove, una misèria, que a mi se’m feia una fortuna. Vaig pensar que quan arribés a casa aquells diners em desapareixerien a mans de tots els meus germans o de la meva mare, i vaig decidir amagar-los. Vaig pensar que enlloc estarien més ben amagats que al costat de la caserna. Hi havia la tanca i vaig comptar un , dos, tres, quatre pilars, vaig fer un forat a sota d’aquell quart pilar i me’l vaig memoritzar tan bé que encara el tinc gravat al magí. Quan més endavant vaig voler recuperar els diners, allà no hi eren. Algú m’havia espiat i me’ls va prendre tot seguit d’amagar-los. Miri quina manera de fer tenia de jove.

Recordo la foscor del camí de casa. Un dia de tornada, era de nit tancada, l’Ajuntament havia posat una filera de llums elèctrics, però al tercer dia algú va robar el cable per treure’n i vendre el coure. Darrera d’un d’aquells postes vaig intuir una ombra que s’allargava cap a on jo era i no vaig mirar res més, vaig córrer muntanya a munt fins arribar a casa, i quan vaig arribar em vaig pensar que igual no hi havia res, que tot era una imaginació meva. La por que vaig passar aquell dia encara la tinc posada. A l’escola del barri no vaig aprendre res. L’única cosa que en trèiem era el berenar, alguna galeta, trossos de pa, la llet. En aquella escola del barri no vaig fer més que perdre el temps i prendre llet.

El meu oncle, se’n recorda jove, el falangista que vam tenir amagat durant la Guerra, em va col·locar a l’Escola Industrial, allà hi havia menjador, hi anava a les nou del matí, dinava allà i sortia a les cinc de la tarda, jo encara hi afegia dues hores més, perquè jo havia perdut molt de temps a escola i anava endarrerit. Després anava caminant a casa, dues hores i mitja de caminar cada dia. Sortia de casa plovent i sabia que quan tornés plouria, però no vaig faltar mai, portava massa retard com per permetre’m de faltar.

Als falangistes els recordo amb una ambivalència, però en aquella època, per a mi que era un vailet , devien ser els herois que ens salvarien de totes les desgràcies. Venien ben pentinats amb les seves camises blaves perfectament planxades, amb algun escut, i tot plegat contrastava amb l’estètica tosca que jo vivia a casa de franel·les, camises velles i barrets foradats quan venien a l’escola ens portava pilotes, porteries de futbol, de bàsquet, ens portava equipaments... i a l’estiu se’ns enduien a campaments. És després que vaig comprendre que la multa d’un duro per qui no vingués a les assemblees que organitzaven.

Curiosament em va proposar que anés a treballar amb el Sanahuja, i ja era curiós que seguís les passes del pare que tota la vida havia viscut d’aquella terra, treballant per als seus propietaris i que la possibilitat que se m’obria a mi fos també treballar per al nou propietari de la terra. En aquella època el Sanahuja va fer una gran feina, amb la construcció de tot aquell barri, el Govern li ho va agrair construint-li el metro. Un metro que anava de la Sagrera a enlloc, però allà que el va fer. Aquell enlloc era el Turó. En Sanahuja va acabar com el barri, trenta anys després de construir-se, aquella casa va caure i va matar una dona que dormia i que es va despertar pel trasbals i en sortir al menjador no hi era i es va despenyar pel forat que havien deixat tots els menjadors dels 5 pisos. El ciment amb què es va construir estava corcat i es va trencar. Aquesta patologia és la aluminosi i ha passat a ser una paraula comuna a les nostres converses.

Jo jugar, no jugo gaire, només pel Nadal, per la grossa. Però una vegada, quan era adolescent em va tocar un número dels “cegus”, devien ser, no recordo, tres-centes, ... no cinc-centes pessetes. Amb aquells diners, no m’ho vaig pensar dues vegades, vaig comprar una acció de la telefònica, que valia ... cinc-centes cinquanta pessetes. Encara vaig haver d’afegir-hi cinquanta pessetes. Quan ma mare ho va saber em va dir que si m’havia tornat boig, i em va demanar que li donés l’acció li vaig haver de dir que no “madre esto es mío, no me lo quite”.Jo tota la vida he estat de recollir, i si vas amb compte pots anar fent un patrimoni. Has de tenir una dona com déu mana que fa el que li dius, si la teva dona és de mirar aparadors, malament rai. Així poc patrimoni faràs. Ara és molt difícil estalviar, abans no, abans tothom recollia, els bancs no deixaven diners per res, de manera que si volies comprar alguna cosa havies de tenir els diners a la butxaca. Jo vaig comprar-me un pis a Premia de Mar, era un sisè pis, i quan el vaig comprar es veia el mar. Ara ja no, bé un tros petit entre les noves cases que s’hi han construït. L’hi vaig comprar a un home que s’acabava de barallar amb la dona, i el vaig esprémer una mica i me’l va acabar deixant per, només un milió de pessetes. L’acabaven de muntar tot sencer i hi deixaven tots els mobles, al final no li vaig regatejar el preu, però sí que em va permetre de pagar-li durant tot un any. I entre el que tenia i el que la família em va deixar vaig poder incrementar el patrimoni que encara conservo.

Vaig començar a treballar als catorze i no ho vaig deixar de fer fins cinquanta-dos anys després. Treballava de dia i estudiava de nit, a l’escola industrial, i em vaig acabar traient el títol d’enginyer industrial. Al principi, quan era jove, vaig tenir totes les feines que vaig voler, i amb bones empreses, de les grans, el sous no eren dolents, però tampoc permetien gaires alegries, ja li deia abans, anàvem estalviant a poc a poc, cada mes, i quan necessitàvem alguna cosa la compràvem. A casa no s’ha pagat mai res a terminis sempre amb els diners per endavant, però sempre hem tingut tot allò que necessitàvem. A casa sempre hi havia un racó. És ara que no es pot estalviar, en canvi, ara si necessites diners els bancs te’ls deixen. Com ha canviat tot!

De les feines que vaig tenir vaig haver de viatjar molt, per tot Espanya, anava fent projectes per tot arreu, fins i tot vaig anar a Argèlia a treballar, m’hi vaig estar tres mesos, per muntar una cadena de producció tèxtil, des de la filatura fins als acabats, passant pels teixits. Una fàbrica vertical. Des que vaig posar el peu a l’aeroport d’Argel em van assignar un comissari polític, que no em vaig poder treure de sobre en els 3 mesos que vaig estar-hi treballant, vigilava tots els meus passos. Al final tot el problema era el subministrament elèctric, em deien que de llum ja en tenien, sí, però amb prou feines es podien mantenir enceses tres bombetes, amb aquella intensitat de llum no podien fer anar les màquines, necessitaven un generador elèctric, i l’activitat de tots aquells mesos es va resumir en la recerca del generador, quan el van tenir, ja van veure que no em necessitaven i em van tornar cap a casa.

Vaig anar fent a la feina, fins i tot era representant i viatjava per tot Espanya, m’agradava molt anar a Madrid, perquè la mare era d’allà. Quina gran ciutat que és Madrid!, No goso a dir si és millor o pitjor que Barcelona, jo sóc català i enlloc com a casa, però quina gran ciutat que és Madrid!

Les coses van anar bé mentre anaven bé, fou al finals dels setanta que l’economia d’aquest país s’havia cansat de créixer i va decidir reposar una mica. Llavors les coses es van complicar. Estava d’enginyer industrial en una gran empresa, i va començar a fer una regulació de personal. I per edat i per sou, vaig ser dels primers a entrar en la llista dels acomiadaments. Em van donar una bona picossada de diners, però em vaig trobar als cinquanta anys sense feina, i que totes les portes que trucava se m’anaven tancant. Va ser una molt mala època, se’n van tancar moltes d’empreses. La prestació de l’atur s’acabava i només em quedaven els diners de la indemnització que guardava per si venien mal dades, i van venir maldades perquè seguia sense trobar feina. Una antic company em va dir que provés a entrar de professor de formació professional, que anaven justos d’enginyers, i ja em té a mi, als cinquanta i pocs tornen a estudiar, una altra vegada. A l’examen m’ho van fer passar molt malament, el teòric rai, perquè tota la meva vida he estudiat tard i vaig aprendre’m bé el temari. El problema va ser el pràctic, que me’l van posar amb trampa, i aquella edat que per havia estat un problema em va donar l’experiència necessària per no caure de quatre grapes a la trampa. Vaig entrar a treballar a l’Ajuntament de Barcelona en una escola de formació professional, i allà m’hi vaig estar fins que em van jubilar, cinquanta-dos anys després de començar a treballar, tota una vida jove, tota la meva vida.

Després de treballar tant, la jubilació em va deixar a casa sense saber què fer, i per això, amb algun dels veïns del barri de Sant Antoni hem fet aquesta associació, perquè volem promoure la cultura catalana, ja sap les sardanes, els castellers, les puntaires, ... Ara treballo en això hi m’ho passo bé. Ara se’ns ha mort el tresorer, i si no tenia prou feines, ara me les veig i desitjo per tirar endavant el números. Hi ha una noia que m’ha dit que m’ajudarà en els números, que treballava de comptable, i això m’ha animat, perquè si no ho hauríem de deixar córrer. Hi ha molta feina sap, organitzar l’acte, buscar diners, demanar els permisos a l’Ajuntament, fer la publicitat, trobar qui ens ajudi a pagar-la, repartir la publicitat, i després, quan ve el dia de l’acte, patir i patir perquè tot surti bé, que no plogui, que arribi tothom, que ningú no prengui mal,... És molta feina, més de la que puc fer jo sol, i cada vegada és més difícil trobar ajudants. La gent no fa les coses perquè sí, sempre és per cobrar algun diner, i ja pot comptar que nosaltres de diners no en tenim, tot el que fem ho fem de franc, com a màxim podem donar algun regalet als que ens ajuden, res, una tonteria, però de diners, ni cinc.

Nacionalismes

Tots tenim elements de nacionalisme que ens apropen als iguals i ens diferencien dels altres. Potser els que s'autoproclamen "ciutadans del món", que malden de tot el nacionalisme que els impliqui pertanyença a un grup, però per molt que ho intentin la seva realitat lingüística, cultura, família, història de vida... els deixa una empremta més o menys subtil, una traça del seu nacionalisme, de la seva identitat de tribu.


Hi ha tendència a definir tot el nacionalisme com a excloent i totalitari. És un reduccionisme que, curiosament, fan aquells que defensen el seu propi nacionalisme excloent. El nacionalisme excloent és únic i unívoc, no admet estructures nacionals ni per sota, ni per sobre seu. En el millor dels casos aquest nacionalisme excloent és de caire multicultural; podrà associar-se amb altres nacionalisme, però definint les diferències, i maximitzant fronteres. El nacionalisme excloent en el pitjor dels casos intentarà negar o destruir els nacionalismes menors justificant-se en els arguments ètnics o racistes que li atorguen una superioritat moral una supremacia sobre els altres.

Com a contrapunt d'aquest nacionalisme excloent hi ha el nacionalisme inclusiu capaç d'establir relacions interculturals amb la resta de nacionalismes, maximitza els elements similars i minimitza les diferències, per tal de millorar l'associació i la qualitat de convivència.

Les fronteres del nacionalisme excloent són fermes, separen totes i cada una de les manifestacions culturals. A Aragó parlen d’aragonès oriental perquè anomenar-lo català els faria perdre la força conceptual de la frontera. El nacionalisme inclusiu té consciència de frontera, però aquesta és mòbil i diferent per a les diferents expressions de la cultura: música, gastronomia, art,... l'exemple més clar és la llengua, s'entén i agrada que es parli més enllà de les fronteres, però també s'accepten llengües diferents a la pròpia que vénen de més enllà de les fronteres. A Catalunya té molt millor imatge el castellà, de la que té el català en els territoris espanyols on es parla.

El nacionalisme inclusiu és basa en elements culturals i no ètnics. Sent curiositat per manifestacions d'altres nacions o cultures, i les accepta. Quan les rebutja és perquè aquestes manifestacions van en contra dels drets humans o dels drets dels animals.

El nacionalisme excloent rebutja els trets identitaris d'altres nacionalitats que no siguin la pròpia. Té un prejudici moral que el posiciona per sobre de qualsevol diferència. Si pot anul·larà, marginarà, perseguirà aquests trets identitaris aliens, que sempre viurà com amenaçadors

El nacionalisme inclusiu és agregador no li preocupa la convivència intercultural, la busca; treballarà en positiu per reforçar trets identitaris propis i seduirà els aliens per incorporar-los en les manifestacions culturals pròpies.

El nacionalisme excloent és excloent per definició, el nacionalisme inclusiu només és excloent quan es defensa de les agressions dels nacionalismes excloents.

Com els absoluts no existeixen, per molt que s'entossudeixin els excloents, cal entendre que hi ha un continuum entre els nacionalismes excloent i inclusiu. En una anotació, que pretén col·locar, no valorar, de 0 per a excloent i 10 per a l’inclusiu, podríem fer l’exercici i posicionar-nos cadascú de nosaltres, els nostres partits, la cultura de la nostra empresa, la nostra nació, el nostre estat i les nostres supranacions. Jo apunto que el nacionalisme espanyol està a la posició 3 i el nacionalisme català de 7.

Tot plegat és opinable i aquesta només és la meva opinió.

Luz, la "luna de la noche"


Luz, la "luna de la noche", no sabia d'on arrencava aquell motiu, que ara, després de tants anys, corria el risc de esdevenir esperpèntic. Recordava que en una època fou jove i preuada, que se la rifaven entre els més rics i que podia dir no a tots als que amb el temps va haver d'anar acceptant. La solcaven les arrugues a la cara i els anys havien desdibuixat les seves formes i havien reduït la seva planta. Aquells mateixos anys que a força de desencisos s'havien endut la seva simpatia i cordialitat. Anys que li havien esborrat aquell somriure a la cara que algú va definir com a la "Luna de la noche". La rossor del cabell aconseguida amb els artificis de perruqueries brutes. La vermellor dels llavis que servien per cobrir-hi les esquerdes. La pintura d'uns ulls que intentaven obrir-se pas entre parpelles caigudes i bosses plenes, potser de llàgrimes. "Luna de la noche" vaguejava pels carrers amb la bossa de plàstic de cada dia amb la collita de desfeta del mercat que li ajudaria a apaivagar una fam, convertida ara, en la seva única companyia.

Dimarts

Camino camí avall, camí de casa, de la muntanya al mar amb eficàcia i desig d’arribar. Quedo aturat per la veu d’una àvia, pansida, que malgrat l’esquena doblegada conserva l’elegància del pas ferm. Em pregunta:
- Si us plau. Avui és dimarts?.
La seva mirada recorre un hipotètic cercle en el cel. Amb perplexitat, intento cercar més informació. Li recollo la mirada responent-li.
- Sí senyora, avui és dimarts. Sap a on va?.
- Sí, per favor, perdoni, visc allà darrera, just a la cantonada. Acabo d’oir missa a l’església del costat, només que m’he quedat absorta en un pensament i necessitava confirmar que avui era dimarts.
- Espero no haver-la molestat amb la meva pregunta.
- No jove, al contrari, suposo que la meva pregunta se li ha fet estranya.
Era cert, de totes les preguntes que et pots trobar a les vesprades refrescades per una marinada forta que amenacen pluja, la demanda de confirmació del dia de la setmana se’m va fer estranya, i vaig especular de si aquella desorientació temporal ho era també de l’espai i aquella bona dona necessitava alguna cosa més que saber-se en dimarts. Va demostrar uns bons reflexos en desmentir amb immediatesa que hi hagués cap altre necessitat que no fos la temporal.
- Bona nit tingui, senyora.
- Gràcies, jove.

Vaig seguir camí avall, camí de casa, com buscant l’origen d’aquella marinada fresca.


Biologia juridica


No sé el seu nom, igual que no sé el nom de la malaltia que va patir, una espècie de leucèmia que obligà a treure-li la melsa. Es va espantar quan li van comentar l'extracció, immediatament es va veure connectat a una màquina de diàlisi o injectant-se insulina a tota hora. El metge el va tranquil·litzar; aquell orgue, malgrat la seva dimensió, feia ben poca feina; Només s'hauria de preocupar de dur una vida sana de pocs excessos i posar-se unes vacunes que l’ajudarien a compensar la immunologia malmesa. Tot plegat li va sonar a música celestial després d’un pronòstic de leucèmia, que el feia entrar en la ruleta rusa de les operacions, quimios, ràdios i percentatges d’èxit massa propers al cinquanta percent, tot plegat bastant més semblant a una tortura que a una teràpia.
A la setmana justa ja li havien fet totes les proves preoperatòries i als deu dies es va trobar sense aquell orgue malalt. El que més va sorprendre el seu doctor fou la rapidesa de la seva recuperació, a les dues setmanes ja tornava a fer vida normal. Ell va agrair la rapidesa de la recuperació ja que s'havia de costejar les despeses mèdiques i al no treballar comprovava, angoixat, com minvaven els seus estalvis. Va trobar normals totes i cada una de les innombrables proves que li van fer durant la convalescència a l'hospital, però es va tornar a espantar quan el seu metge li va demanar de tornar a fer unes altres proves, que a més s'havien de fer en un centre especialitzat que estava en una altra ciutat, a uns dos-cents quilometres d'on vivia. Li va comentar al doctor la dificultat per costejar la despesa d'aquelles noves anàlisis, però el doctor li va respondre que no s'havia d'amoïnar, que li aconseguiria els diners amb alguna beca que cobrís les despeses. Les analítiques no tenien res de complicades, com a mínim pel que feia a l'extracció de les mostres del seu cos, el va estranyar que l'allotgessin en aquell hotel luxós i que li fessin signar aquell permís on la lletra petita deia que renunciava a qualsevol guany que es pogués despendre d'aquelles operacions. Segons el metge aquell procediment, era normal quan es demanava aquell tipus de beca, però cada vegada entenia menys que anava a fer en aquell hotel de luxe d'aquella petita clínica d'aquella ciutat llunyana, i cada vegada malfiava més d'aquells papers que li feien signar, d'aquelles analítiques que sempre sortien bé i de la vaguetat creixent de les respostes de tots els doctors que l'envoltaven. Va donar el pas en preguntar en un amic seu, advocat, l'opinió sobre l'afer; el seu amic va compartir la malfiança i el va adreçar en un altre advocat especialitzat en litigar per afers mèdics, i aquest va començar a fer una investigació i quan va recollir prou dades va fer la denúncia als tribunals de tota l’afer. Aquella sorprenent recuperació havia alertat als metges sobre la possibilitat que alguna cosa en la biologia d'aquell pacient fos anormal i, potser, aprofitable en altres tractaments. Les primeres analítiques, les que va acompanyar el postoperatori van demostrar que aquelles cèl·lules tenien la possibilitat de guarir ferides amb molta celeritat. Es va iniciar una investigació mèdica, a les seves esquenes on ell, amb ardits i enganys, n'era un protagonista mut, un cobai del sistema mèdic. En el moment que la investigació tingués èxit es podrien patentar les seves cèl·lules i començar amb elles a sintetitzar nous medicaments, i està clar que això era possible i molt llaminer pels guanys que podria representar als investigadors i a la indústria mèdica. Quan els advocats dels doctors van saber la denúncia van preparar una estratègia, la defensa es basava en totes les signatures i permisos que el pacient que el producte ofert per aquell pacient no tenia cap valor en si, era com un tronc de fusta que podia acabar com a llenya d'un foc o com una escultòrica obra d'art, si així era no tenia cap sentit que sortís el llenyataire reclamant la propietat d'aquell objecte d'art. Un llenyataire no pot fer res d'un tros de fusta, ha de ser l'artista. L’advocat que defensava el nostre home deia, contràriament, que tot plegat era una qualitat heretada, però no per això l'havia de compartir amb la resta de la humanitat, i menys amb aquella colla de metges rapinyaires. De fet, els escultors, escriptors, cantants, models publicitàries no compartien les qualitats heretades. Tots ells explotaven els recursos heretats tant com podien i el seu èxit es mesurava en la resposta del públic i els diners aconseguits en aquesta explotació. Els advocats dels doctors van fer el que van poder per sortir el més dignament possible de la situació, i encara ho van aconseguir força. El seu argument de l'escultor de fusta no se l'hagués empassat ningú si el nostre escultor hagués estat orfebre i en comptes de fusta hagués utilitzat or i pedres precioses. Com aquell Benvenuto Cellini del segle XVII que de nit robava or, a la matinada el convertia en precioses obres d'art que, al matí següent, venia a les víctimes del robatori.
Al nostre amic el que més l’emprenyava de tot el procediment és que aquella colla de brètols de bata blanca el continuessin tractant de pacient. Amb l’advocat va pactar un pagament a percentatge, demanarien una indemnització per la mentida a què l’havien sotmès, ho complicarien al·legant la por patida per tantes proves i tant sofisticades, i posteriorment pactarien, sempre que volgués continuar amb les proves i descobrir el per què de la meravella de les seves cèl·lules un percentatge sobre els beneficis produïts de la seva descoberta.
No van arribar a judici, les vistes prèvies i antecedents, havien alertat el laboratori, no tant pels diners que haurien d’acabar pagant, sinó perquè altres laboratoris de la competència havien començat a fer els primers passos per entrar en una subhasta.

L’advocat va resultar ser una bona persona i va cobrar només el que s’havia pressupostat. Ell va pensar que el món esdevenia boig: metges xoriços i advocats honrats, increïble. Es va guardar la seva tarja perquè intuïa que el continuaria necessitant en aquell medi tan hostil.


Accident

Camino de pujada pel carrer Amilcar, a punt de girar cap a l’Avinguda Mare de Déu de Montserrat. El soroll és semblant al d’una persiana d’acer, de qualsevol comerç abaixada amb massa força, però no prou com per confondre’m. Cinquanta mestres enllà trobo la camioneta parada al mig de la calçada, la moto per terra i la mare i el fill, quiets, immòbils, ajaguts en la mateixa posició que els havia deixat la caiguda. Des de fora no tenen senyals de ferides, només el pantalon a mitja cama del fill deixava veure una erosió al tou. Cap senyal que justifiqui aquella quietud. Mentre m’hi atanso, truco el 112 d’urgències. Passen l’avís, però que no penges perquè et connecten amb el 061 que era mèdic. Després d’escoltar en tots els idiomes comunitaris i extracomunitaris, que et mantinguis a l’espera que la trucada esta a punt de ser atesa, s’hi posa una dona de veu jove que no sento pel soroll dels cotxes, em demana amb massa insistència la situació dels accidentats: La mare es mou una mica, el fill sembla inconscient. Faig parar quiet un home que intentava aixecar la mare. I penjo la xicota del telèfon a qui ni entenia ni escoltava. M’atanso al fill que tot just acaba d’obrir els ulls i intento articular alguna paraula de suport, de calma, ... No puc més que contenir una glopada de llàgrimes que em salten dels ulls. Se li atansa una dona, que acaba de comunicar destrament amb la mare, i li diu “Estigues tranquil, fill, la teva mare està bé”. Després es va atansar a la mare i li expressa la mateixa tranquil·litat. Sap el que es fa i és l’heroïna del moment. Amb poca estona apareix un primer cotxe de la Guàrdia Urbana, i un minut després un segon cotxe. Fan una mirada ràpida, Demanen que no es toqui els ferits, ja ningú no ho feia, Es comuniquen per ràdio i després de confirmar que l’ambulància està avisada s’interessen pel conductor de la furgoneta a qui li demanen papers. Els altres policies alleugereixen un trànsit que comença a fer embús. Tres minuts després sona una sirena diferent i de seguida baixa la primera ambulància. I de seguida puja, per l’altre costat, una segona ambulància. Amb molt poca estona el personal mèdic atén els ferits. Tot plegat sota control en menys de deu minuts. Llavors em sento a mi mateix, incapaç d’aguantar les llàgrimes. Amb esforç de capteniment informo al policia que no he vist l’accident, que només he sentit el soroll metàl·lic de la caiguda i havia trucat. Permet que marxi. Pujo, camí amunt, on l’Avinguda Mare de Déu de Montserrat deixa veure la plana de la Ciutat amb el seu fons marí, encara amb la frescor del dia nou. Una llum clara de sol estrenat m’il·lumina la cara que no dissimula un plor que ara si em surt a raig i em descobreix que la tristor encara corca l’ànima.


11 de juny de 2012


En Marc se’n va.



1


En Marc se'n va... de l'escola, sí, aquest fou el nostre maldecap de l'any passat, tota l'escola i, fins i tot el barri en van anar plens, van haver-hi molts neguits i incomprensions, però per a tothom va ser una aventura de les de recordar durant molt de temps.

Ai! perdó... Sóc un mal educat. Encara no m'he presentat em dic Josep i us vull explicar la història que vam viure a la meva escola durant el primer trimestre del curs passat.


2

Durant el curs passat trenta-dos companys i jo lluitàvem cada dia per tenir un trosset d'aquella mestra tan eixerida. El seu nom era Carme i ens va saber greu quan vam veure que aquest curs no la tornaríem a tenir, de fet és que era molt divertida, i amb ella vam aprendre moltes, moltes coses. De totes maneres, la mestra que tenim aquest curs també és molt maca, eh!. La Carme sempre s'escarrassava perquè la seva veu arribés a les seixanta-quatre orelles de la classe i tots entenguéssim les coses que ens deia; potser és que hi havia massa orelles per tan poca veu però moltes vegades no sabíem què volia dir, i a la classe es produïa un brogit tal que semblava un galliner amb una guineu dins. Malgrat tot quan s'havia de treballar fèiem feina de valent. Feia, un mes i mig que havia començat el curs, pocs coneixíem en Marc, l'havien fet repetir perquè no en sabia prou per passar de curs. Això ja havia passat amb altres nens, a segon havien vingut la Mireia i en Pau, tots dos van repetir i ara són els més grans de la classe. Cada any hi ha nens que repeteixen curs i al principi ningú els coneix, però després tothom s'hi fa de seguida. En Lluís era l'únic de la classe que coneixia en Marc, vivien a la mateixa escala i les seves mares deuen ser molt amigues perquè, segons el Lluis, tot el dia xerren al replà. En Marc i en Lluis anaven moltes vegades junts al parc a terrejar camins i rius per on corrien amb els seus cotxes i navegaven amb els seus vaixells. En Lluis és molt legal, quan ell xerra a classe tothom calla, sap moltes coses i les sap explicar quasi tan bé com la mestra; sempre ens deixa bocabadats. Ja havíem notat que en Marc és una mica "diferent" ... Bé no és això, és igual que nosaltres,... però, ... de fet, encara que havia repetit no sabia llegir gaire bé i escrivia molt poquet. Li costa més aprendre les coses que oblidar-les i això preocupava molt a la Carme. En Marc seia al costat meu i del Lluís, jo veia com en Lluis l'ajudava sempre a fer les fitxes i feines de la classe, i a vegades, les hi feia i tot. Si la mestra s'adonava s'enutjava molt amb tots dos i deia que d'aquella manera s'enganyaven a ells mateixos. La veritat és que la Carme a vegades deia coses molt rares. Els dibuixos del Marc eren com els del germà petit del Martí, eren diferents als que fèiem nosaltres, però els pintava sempre amb uns colors tan vius que li quedaven preciosos; pintava cels grocs, arbres blaus i nens vermells. Quan jo li deia: si el cel no és groc, ell pujava les espatlles tot dient: "Tant se val". La Carme li feia veure que s'havia de fixar en les coses, i quan les pintés fer-ho del mateix color que sòn, però, la veritat, és que a mi m'agradaven molt aquells dibuixos tan virolats i diferents.


3

El primer en saber-ho va ser en Lluis, ho va sentir a dir en el replà de l'escala a la mare d'en Marc, que, com sempre, xerrava amb la seva mare.

"-...la directora m'ha dit que ho ha parlat molt amb la senyoreta Carme. En Marc no aprèn, no n'hi ha prou en què hagi repetit curs. Diu que coneix una escola on podria estar molt millor atès, i per una gent que coneix millor el que li passa a en Marc."

El Lluis quan ho va escoltar va sentir com una fiblada vespa per tot el cos. A mi m'ha dit, en secret, que l'havia fet plorar. En Lluis i en Marc s'estimen molt, són com germans. Tan bon punt la seva mare va tancar la porta de l'escala ell li va preguntar:

-És veritat que en Marc se'n va de l'escola?

-Que m'has estat espiant el que deia? - diu que li va dir sa mare un xic enfadada.

-És veritat que en Marc se'n va de l'escola?

Ho devia repetir molt indignat, tant que la seva mare va veure que anava de debò i que no si valia fugir d'estudi ni enfadar-se per la tafaneria.

-Sí, potser sí, es veu que no aprèn gaire, i que hi ha una escola on el poden atendre millor.

-Què és dolenta la nostra escola?

-No Lluis, no és això, el que passa és que hi ha molts nens a la classe, i la mestra no pot estar gaire per tots vosaltres. -Però si en Marc va arribar primer que jo, si hi ha massa nens, hauríem de marxar tots els que vam arribar més tard.

-No té res a veure això. En Marc ha de marxar perquè ell no aprèn prou, tu i els teus companys, sí que apreneu. El Marc necessita que el mestre li estigui més a sobre que a vosaltres.

-Jo no vull que en Marc se'n vagi. -Va dir en Lluis.

Es veu que van estar una estona parlant del tema, i en Lluis diu que a la seva mare tampoc no li acabava de fer el pes que en Marc hagués de marxar de l'escola. Al matí, a classe, ens ho va dir de seguida. La notícia va córrer per tota l'escola, els petits no entenien res i els nens més grans deien que era normal, si un nen no aprèn no té perquè estar a l'escola. Fins i tot el Felipe deia que si era ruc l'havien de dur a una escola de rucs. Jo li vaig dir que no n'era de ruc, que el que li passava és que li costava una mica d'aprendre. Si no arriba a ser tant gran li dic que qui se n'havia d'anar en una escola de rucs era ell, però em va fer por.

Quan vam preguntar al Marc tampoc sabia res, La seva mare no li ho havia comentat i no es va creure que allò que dèiem fos veritat i ningú no el va voler convèncer de que això fos cert. Durant l'hora del pati vam decidir que li ho preguntaríem a la Carme a veure què deia.


4

La Carme es va quedar de pasta de moniato quan en tornar del pati i sense que ens digués res tothom va callar en sec, només se sentia el rebombori de les altres classes, que encara no s'havien assegut a fer la feina. No sabia què passava ni a què venia aquell silenci. Va ser el Lluis qui la va treure del dubte.

-Per què se n'ha d'anar el Marc de l'escola?.

Aquelles paraules van ressonar una bona estona, ell se sentia molt important quan les deia, i mentre les deia la mestra es va anar quedant de perdre, no sabia què dir i va començar a moure's com quan la cosa se li complicava.

-Bé, encara no hi ha res segur,... la directora i jo havíem pensat que una manera d'ajudar el Marc a aprendre més podria ser canviar-lo d'escola.

-Si en Marc canvia d'escola aprendrà més?- Va saltar la Gemma i sense deixar que ningú contestés va afegir- Doncs jo també vull canviar d'escola.

En aquell moment tota la classe va esclatar en un rebombori entre somriures i comentaris, semblava que ningú no podia callar més i tothom volia dir la seva, ningú no hi s'assabentava de res.
-I per què no ens ho vàreu preguntar a nosaltres?. -Va sorgir una veu d'algú des del fons de l'escàndol.

Tothom va dir que sí, això es podia haver preguntat a la classe, que no se'ns tenia mai en compte, ... i un parell de queixes cer- tes més. La Carme no sabia que dir es pujava i baixava les ulleres del nas com si fossin un ascensor, i quan ja va veure que la cosa era grossa, va intentar posar ordre a la classe, picant de mans, cridant una mica, escrivint no sé què a la pissarra, ...

-En Marc sempre ha tingut problemes a l'escola, oi que sí Marc? Va dir adreçant-s’hi -Sempre li ha costat molt de seguir tot allò que es diu. Ha trigat una mica més a aprendre a llegir i a sumar ... Necessitaria que el mestre l'ajudi una mica més que a la resta de nens, i a l'escola això no es pot fer perqué sou molts nens.

-Però que pot donar-li una altre escola que aquí no pugui tenir, que aquí no li puguem donar, si tu no el pots ajudar ja l'ajuda- rem nosaltres. -Va dir en Lluis tornant a recuperar la paraula que feia estona que havia perdut.

-Sí és veritat -Va dir en Pau-Jo tinc un germà petit i li ensenyo moltes coses que faig aquí a l'escola, també puc ensenyar a en Marc.

La mestra va posar cara de dir pobre germanet, perquè la veritat és que en Pau és molt despistat. I va seguir dient: -No n'hi ha prou en ajudar a que aprengui, s'ha de fer de la millor manera possible i això ni vosaltres ni jo no sabem fer-ho, ho ha de fer gent que ha estudiat, i que sap com.

-Doncs bé que nosaltres li hem ensenyat a jugar a les bales.- Vaig dir jo.-

-I també ha aprés a jugar a futbol! -Va dir no sé qui des del fons de la classe.

La veritat és que tothom va dir la seva i en aquell moment ningú no va preguntar a en Marc què volia fer, fèiem com la gent gran: Fer i dir allò que els sembla, sense consultar a qui més afecta. Amb tot allò al Marc li va quedar clar que el rumor i els comen-taris del pati eren certs, va estar neguitós i dolgut; en aquells dies no va ser el mateix Marc; anava d’esma, trist, i fins i tot els seus dibuixos havien perdut els colors virolats d'un altre moment.


5

De totes les coses una estava clara, el Marc no volia marxar d'aquella escola que tenia tan a prop de casa i on tenia els seus amics i veïns. Vam proposar de fer un grup que s'encarregués d'anar a parlar amb la directora, demanar-li el per què no s'hi podia estar el Marc en aquella escola. L'entrevista amb la directora es va fer una mica abans de plegar un migdia, vam anar-hi quatre nens, el Luis, la Gemma, el Marc i jo. Li vam exposar el nostre parer amb tots els ets i uts, que si en Marc ens l’estimàvem, que no creiem que a l'altra escola aprengués més, que nosaltres el podíem ajudar,... En Marc també li va dir que ell no volia marxar, que no li preocupava no aprendre més. La veritat és que la senyora directora va prendre nota de totes les coses que li dèiem i després de donar-nos explicacions molt oficials, va dir que ja s'ho estudiaria, però que ho veia molt difícil. Ens va despatxar tot dient: -I ara hem de donar per acabada l'entrevista perquè és l'hora de dinar i els vostres pares us esperen. A la sortida de l'entrevista tota la classe esperava a la plaça que hi ha davant de l'escola. Vam aprofitar per fer una assemblea, els que ens vam entrevistar amb la directora vam dir com havia anat i amb els que eren fora vam decidir que havíem de continuar la lluita. Vam fer un grup que anomenaríem "l'Escamot" que seria encarregat de fer entrevistes i negociacions i es va constituir pels quatre que vam fer la reunió amb la directora i s'hi va afegir en Tomeu perquè la seva germana, la Carla, era la representant dels alumnes en el Consell Escolar. El Consell Escolar és allà on els pares, alumnes, mestres, directors, i l'altre gent que treballa a l'escola, diuen i decideixen les coses que s'hi hauran de fer. En Tomeu va dir que ja parlaria amb la Carla per veure qué. Aquell dia, per culpa de l'assemblea, tothom va dinar més tard, va haver-hi mares que es van atansar a l'escola per cercar els seus fills. i van fer els crits i dir les seves bronques. L'afer s'ho valia. La intervenció de la Carla en aquest assumpte va ser decisiva, va servir perquè els companys grans comprenguessin el problema i s'afegissin a la lluita.

6
Era finals d'octubre i estàvem a punt de celebrar la festa de la castanyada, tota l'escola quedava guarnida amb els treballs i les pintures que fèiem a la classe de plàstica, i així la festa de la tardor quedava més viva. La Glòria era la mestra de plàstica, aquell dia ens va donar a sis de la classe un tros molt gran de paper d'embalar, perquè hi pintéssim fulles de tardor per tal de fer un mural. Ella se'n va anar al taller a preparar la disfressa de la castanyera amb un altre grup de nens i ens va deixar a nosaltres sols al passadís del segon pis amb els pinzells, la pintura i tot aquell tros de paper per pintar. Vam començar a pintar fulles, i arbres nus i més fulles i un esquirol, i un parell de bolets per terra, i un cau de formigues.

-En aquest racó d'aquí podríem fer alguna pintada -Va suggerir el Roger.

-Pintada de què? -Va dir la Noelia.

-Per fer propaganda de l'afer d'en Marc. -Hi tornà en Roger.

A tots se'ns va encendre la llumeta i ens brillaven els ulls de ganes de fer-la, en un moment tothom es va esverar, tothom va dir la seva i encara que teníem una mica de por pel que ens pogués dir la Glòria, quan veiés la pintada entre els arbres, les fulles, els bolets i les formigues; tots sis rumiàvem ja que és el que podríem escriure. Amb aquestes la Míriam va mirar davant i darrera, va veure que ningú la guaitava i com un llamp va anar a la classe, va obrir l'armari del material i va agafar dos retoladors d'aquells tan grossos. Va tornar tot dient: -Ho escriurem amb això!.
Però que és el que havíem d'escriure, no podíem fer una "horterada", sinó la Glòria no ens la deixaria penjar, havia de tenir gràcia i fer referència a la castanyada. Vam dir frases per donar i per vendre, algunes més enginyoses, altres més esbojarrades... després de molt pensar vam decidir fer rodolins que així faria més festa... però quins rodolins. “Si en Marc se'n va la castanyera no vindrà”. Ens va agradar molt a tots, però vàrem seguir rumiant per veure si en trèiem un altre. “La castanyera fa la festa perquè en Marc es queda”. I encara ens en va sortir un altre: “Castanyes, moniatos i panellets i si el Marc es queda, tots contentets”. Vàrem escriure'ls, amb els retoladors que havia portat la Míriam. Teníem por que sortís la Glòria, i estava a punt de fer-ho perquè dins del taller feien el soroll de quan es comencen a desar les coses, es va obrir la porta i era el Lluis que anava a rentar-se les mans que duia plenes de cola. Li vam ensenyar el mural i se li va escapar un crit de satisfacció. Va ser en Lluis qui va aplegar tots els nens que eren en el taller darrera la Glòria, quan aquesta va veure el mural li va caure l'ànima al peus, es va posar blanca de neu, no sabia què dir, darrera seu va esclatar un aplaudiment dels companys. Llavors la Glòria va fer un somriure enigmàtic i va preguntar: -Ja heu pensat on el penjareu? Tothom, van esclatar en somriures i visques, i els sis autors de l'obra vam respirar amb el plaer del ratolí esporuguit que ha despistat el gat. Aquell mural va portar molta cua, algun mestre va esbroncar a la pobre Glòria perquè l'havia deixat penjar, fins i tot li van dir si era ella la que ens havia donat la idea. A vegades la gent gran és curta de gambals. La Glòria va passar a ser la nostra heroïna del grup de mestres. Ara ja tothom sabia que no estàvem disposats que en Marc marxés de l'escola. Tres dies després tots els passadissos eren plens de rodolins anònims enganxats a les parets, tothom a l'escola havia fet el seu rodolí.

7

Va ser la Carla, la germana del Tomeu, que un dia ens va venir a veure a la classe, va parlar amb la Carme amb veu baixa, llavors la Carme ens va fer que calléssim que la Carla ens havia de dir una cosa. Tothom va intuir de què aniria i tothom va callar. La Carla ens va dir que els companys de segona etapa havien fet assemblees per classes per discutir el problema del Marc, i totes les classes estaven d'acord que en Marc s'havia de quedar a l'escola i tothom pensava que s'havia de fer alguna cosa per evitar que el fessin fora. També va dir que demanarien a la directora que convoqués el Consell Escolar, per tal de decidir sobre el tema, amb els pares, els mestres. I que era possible que algú de nosaltres hagués d'anar a la reunió per dir el nostre parer. Tothom va estar d'acord amb la Carla i quan va marxar i després d'una estona de rumors vàrem seguir la classe. Encara que tots érem a la lluna. En el pati la Carla ens va venir a veure un dia i va dir que la directora pensava que no hi havia prou motiu com per convocar el Consell Escolar, que de fet encara no hi havia res decidit, que més valia esperar a veure com anaven les gestions que ella estava fent. També va dir que "l'Escamot" hauríem de parlar amb l’Associació de Pares, que també hi eren en el Consell Escolar i d'a- questa manera les coses rutllarien millor. La veritat és que cada vegada estava més clar que les coses no acabaven de funcionar com voldríem, la directora només feia que donar llargues i la Carme només feia que dir que això ho havia de dir la directora, i nosaltres enmig anàvem d'un costat a l'altre sense que ens escoltéssim. Vam anar a veure la gent de l’Associació de Pares una tarda a la sortida, de fet és que van ser molt trempats i ens van escoltar molt, van estar d'acord amb els per quès el Marc s'havia de quedar a l'escola, però deien que no era tan fàcil, i que si els mestres veien la necessitat de canviar-lo d'escola els seus motius havien de tenir i que tothom havia d'escoltar tothom. També van pensar que seria necessari d'urgir la reunió del Consell Escolar, perquè allà tothom podria dir la seva i podrien prendre una decisió ferma.

8

Va ser la intervenció dels pares la que va acabar de fer que la directora convoqués el Consell Escolar. La Carla va insistir molt en què "l'Escamot" fos qui exposés quin era el problema, la qual cosa volia dir que havíem d'assistir a la reunió, encara que no tinguéssim vot. La veritat és que tots cinc ens vam posar molt nerviosos quan estàvem davant d'aquella gent tan gran i seriosa, només va faltar el comentari d'una mare que quan va veure el Tomeu va preguntar a la Carla, si aquell nen tan maco era el seu germà. Nosaltres vam dir tot el que havíem de dir, gairebé de carrereta i sense parar, ho havíem estat assajant durant tres patis, tothom ens va escoltar molt. Després va parlar la directora tot dient que ningú no volia fastiguejar en Marc, sinó que volien per ell allò que li anés millor, pensant en el seu futur. Després va parlar la Carme, la nostra mestra, que va dir quines eren les dificultats que tenia en Marc. Després va prendre la paraula la Carla que deia que si el que volien era el millor per al nen, havien de preguntar al nen, i en Marc volia quedar-se a l'escola. Un pare va dir que també s'havia de tenir en compte el que pensaven el pares d'en Marc, i aquests no veien gens clar que el canvi d'escola pugues ajudar tant al seu fill com es deia. Una mare va dir que si el nen es quedava a l'escola, tota la classe es podia endarrerir perquè els mestres li haurien de dedicar molta estona, i els altres nens en podrien sortir perjudicats. I després tothom va dir i va tornar a dir la seva fins a afartar-nos-en de sentir-ho, quan van veure que ningú no s'aclaria la directora va prendre la paraula enmig del rebombori tot dient, que li semblava que era un tema prou delicat com per decidir-lo amb una votació, que més valdria esperar una mica quina era l’evolució del Marc per decidir si es feia o no el canvi d'escola. Llavors la Carme va dir que ella no estava disposada a seguir en aquella situació d'incertesa i demanava que la gent decidís què s'havia de fer. Després tothom li van demanar paciència i li van dir que la directora tenia raò, més valia esperar una mica per tal de veure l’evolució del Marc. De la reunió del Consell Escolar tampoc en vam treure l'aigua clara, i així ho vam dir als companys de la classe.


9

Després de la buidor que ens va deixar el Consell Escolar vam fer una assemblea per explicar com havia anat als companys. Vam decidir que havíem de fer una altra acció forta, però no sabíem quina podria ser l’acció. Hi havia qui proposava una vaga, no anar a escola fins tenir clar que en Marc es quedava amb nosaltres, Però molta gent va dir que no podia ser i que no podíem estar al carrer. Un altre va dir que podríem tancar-nos tots a la sala d'actes i no sortir fins saber segur que en Marc es queda. Però algú va dir que si arriba més tard de les vuit el seu pare el mata; per tant va ser desestimat. Per fi fou el Ramon qui va tenir la brillant idea: -Podríem quedar-nos cada dia deu minuts al pati, després de l'esbarjo, perquè tothom sàpiga que seguim la lluita. Tothom va estar-ne d'acord i van començar a sorgir propostes per acabar-ho de fer bonic. Faríem una pancarta amb un llençol vell agafat amb bastons d'escombra, on digués perquè ho fèiem. Quan acabés el pati tothom s'aplegaria sota la pancarta i cridaríem consignes. I deu minuts després pujaríem a la classe. A tothom li va semblar molt bé la idea, i dos dies després ja la vàrem dur a terme. Quan la Carme va venir a recollir la fila del pati, tota la classe es va aplegar al mig del pati sota la pancarta i cridaven fins quedar-nos roncs. Deuria ser molt fort l'escàndol que fèiem perquè moltes classes van sortir per les finestres a veure què passava, llavors van començar a picar de mans des de la finestra, l'espectacle era eixordador; tant que la directora va deixar el seu despatx i ho va venir a veure. Es va enfadar molt. Quan deu minuts després vàrem fer la fila i vàrem entrar a la classe, va venir la directora dient que no hi havia dret que utilitzéssim aquells mitjans per manifestar-nos, que si ja havíem parlat amb el Consell Escolar, que si això no era democràcia. Va ser en Lluis qui li va contestar dient-li que ens sabia molt greu molestar els companys de les altres classes, que ens sabia molt greu perdre el temps escolar, però que el fet que en Marc pogués canviar d'escola era prou important com perquè ens manifestéssim, i que ho faríem fins que no es solucionés. Que valent era el Lluis i que bé explicava les coses. Tothom va aplaudir les seves paraules, la directora va veure que no hi havia res a fer i que més valia marxar d'aquella classe endimoniada. Va xerrar no sabem què a la Carme i va tocar el dos.

10

Quan va marxar la directora de la classe li vam preguntar a la Carme què pensava ella de que el Marc canviés d'escola. La pregunta l'hi havíem fet moltes vegades i sempre ens deia que si el Marc havia d'estar millor en una altra escola s'havia de fer. Aquell dia no ens va contestar el mateix, tothom ho va notar i va callar, vam comprendre que aquell era un moment molt important, llavors ens va parlar amb el cor com no ho havia fet mai. Quina sort teníem que la Carme fos la nostra mestra!. -Quan jo vaig començar a fer classes, d'això ja fa uns quants anys, tenia molt clar què era el què vosaltres havíeu d'aprendre i què és allò que us havia d'ensenyar.-Va respirar una estona molt fons i va seguir. -Tot aquesta història amb el Marc m'ha servit per veure que hi ha altres coses que tots hem d'aprendre, coses que no estan en els llibres de llenguatge, ni de matemàtiques,... però que tots plegats necessitem tant com el llenguatge i les matemàtiques i que mai no acabem de conèixer prou, em refereixo a l’amistat, l’estimació, el companyonia, la necessitat d'ajudar-nos ... El ulls li brillaven cada vegada més. I tothom vivia el pes de cada paraula que deia. -En Marc ens ha ensenyat a tots una lliçó, i vosaltres l'heu aprés molt millor que jo -va seguir dient la Carme- Ens ha ensenyat el valor de tenir amics, i la importància del . El Marc s'ha de quedar amb nosaltres, si aprèn més o menys, tant se val, perquè l'estimem i perquè ell ens estima i això és el que de veritat té valor. Tothom va entendre que ho havíem aconseguit i amb un silenci màgic ningú no va dir res, ja havíem parlat prou, només havíem de gaudir de la sensació que vivíem. Aquell matí no vam fer classe, alguns van dibuixar, altres van escriure, jugaven al dominó, llegien contes, ... tothom estava content d'aquella escola i tothom se sentia molt i molt gran.

11

Un dia va venir la directora a dir-nos oficialment com havia acabat la història, havia parlat amb els pares del Marc perquè tingués un senyoreta que l'ajudi una mica a casa a fer els deures, a llegir i a escriure. els pares del Marc estaven molt contents i que aviat seria el seu aniversari i que farien una gran festa per celebrar-ho amb tots el nens de la classe. Després quan va aconseguir que tothom callés, allò de la festa havia encès els ànims. Ens va felicitar per com havíem portat les coses i ens va dir que era molt feliç de ser la directora d'uns alumnes tan eixerits. I entre visques i somriures va marxar tornant a deixar la Carme al front de la classe i la pobra es va tornar a escarrassar perquè la seva veu arribés a les seixanta-quatre orelles de la classe.

F I