divendres, 28 de juliol de 2017

Un accident de tren, un tuit i una reacció massa grollera.


A primera hora d'aquest matí hi ha hagut un accident d’un tren de rodalies, a l'Estació de França, ha estat seriós, atès el gran nombre de ferits, algun dels quals amb especial gravetat.


Dissortadament parlem sovint de rodalies des de les incidències, sobretot pels retards, els trens bloquejats en terra de ningú, trens plens com un ou, passatgers caminant per les vies en pelegrinatge fins a l'estació més propera... Tot plegat no sempre prou explicat i mai prou justificat. El problema és que durant els darrers 20 anys no hi ha hagut cap correlació entre necessitats d'inversió, les promeses d'inversió i la realitat invertida, que no ha passat mai del 5%. El meu twit de l'accident ha estat: El boicot espanyol a les inversions de rodalies fa mal sempre. Avui molt més.


Aquest twit, que diu el que diu, m'ha reportat una ingent quantitat d'insults, suaus i grollers, la major part plens de patriotisme i unionisme molt més contundent que seductor.

Accepto, en part, els comentaris dels que diuen que millor esperar a saber les causa abans de fer la crítica, però Twitter no s’ha fet per esperar. La manca d'inversions de RENFE (95% de les promeses) legitima el comentari. No és un tema de matís ni de criteri, és una realitat pesada com el ciment, tenim els pitjors trens, les pitjors i més insuficients vies, les pitjors estacions, les pitjors catenàries... i tot plegat afecta la seguretat. També seria raonable demanar als insultadors que esperin a tenir el resultat de la investigació abans de tractar-me de pocavergonya, mamarracho, miserable, fill de puta...

Un grup de crítics diuen que instrumentalitzo el dolor de les víctimes, i per aquí no passo. El twit és un crit pel dolor de les víctimes, a aquest crítics els demano tornin a llegir el twit, que diu el que diu i que no es deixin portar pel tòpic. Davant d'un accident cal pensar si s'hagués pogut evitar, i cal que el dolor de les víctimes serveixi perquè no torni a ocórrer.

Acabo demanant disculpes a tots els perfils bloquejats a causa dels insults. És un costum que tinc des que he entrat a Twitter: Contundència amb les idees, respectuós amb les persones. Segurament no sempre me'n surto.

dijous, 29 de juny de 2017

Victoria Camps

Era el 19 d'cotubre de 2014, ANC i Omnium ens havien convocat a la plaça Catalunya perquè diguéssim SÍ a la independència. Era un d'aquells dies emocionants perquè des de la sortida de casa a Nou Barris veia gent amb estelades agafant el metro cap a la manifestació. Vaig seguir la línia blava per arribar a la Rambla de Catalunya, baixar-la i entrar a la manifestació. A cada parada del metro s'anava omplint de gent i a Diagonal tot eren estelades i samarretes grogues, vam sortir al carrer per fer a peu el trajecte de baixada fins a Plaça Catalunya, érem molts, era una festa, que recordava les sensacions dels onzes de setembre de cada any.



Crec que era a l'alçada del carrer Diputació que vaig veure la Victòria Camps, asseguda en un dels seients del passeig central de la Rambla, amb un diari a la mà. Coneixia la senyora Camps no tant per la imatge pública de debats televisius o de quan fou senadora socialista, sinó perquè ens havia fet alguna formació a mestres municipals. Jo lluïa estelada i somriure d'èxit, i just davant meu ella es va aixecar, em va fitar la mirada i amb una ganyota de fàstic i odi que recordaré tota la vida, va girar la cara i va marxar en direcció contrària a la gent, en direcció contrària a la història. Puc entendre que cregui en Espanya, el que no vaig entendre és aquell odi.

Avui 100 personatges unionistes de la vida pública catalana han fet un altre manifest, ja en són col·lecció. Ens tornen a tractar d'il·legals per no voler ser espanyols. Un 1% del manifest és la Victòria Camps la mateixa catedràtica d'ètica que aquell 19 d'octubre amb va obsequiar amb aquella mirada de fàstic i odi.

No entenc com des de l'ètica es pot odiar la més gran, cívica, acolorida, creativa, multitudinària, moderna revolució dels somriures. Pots no compartir-la, pots estar-ne en contra, però l'has d'admirar.

Allà ella!!!!


dimarts, 27 de juny de 2017

Una mirada sobre ERC i l'alcaldia de Barcelona

L'altre dia a Twitter llegia critiques àcides contra ERC per haver ajudat Ada Colau a ser Alcaldessa de Barcelona, Veritat a mitges, és a dir mentida. La llei electoral dóna l'alcaldia a la llista més votada, i aquesta no pot ser apartada a menys que la resta de formacions construeixin una majoria absoluta. Aquesta situació es va donar a Badalona, on el racista Albiol, que va treure més vots que al 2011, va veure com quatre forces progressistes el relegaven a l'oposició d'on la cohesió social demana que no hi surti mai més.






Al contrari que a Badalona, a Barcelona la majoria nacional era impossible, com també ho era la majoria unionista, la majoria d'esquerres i la majoria de dretes. Ha quedat un trencaclosques que s'anirà repetint a les properes eleccions.

Barcelona en comú va guanyar, per un regidor, però va guanyar. Que la resta de formacions fes una majoria absoluta alternativa era impossible. El context era un altre, feia pocs mesos del 9N i Ada Colau havia fet campanya de votar i votar SÍ. A les municipals les clavegueres de l'Estat mentien comptes falsos a Trias i l'alcaldessa, en boca pròpia i de Pablo Iglesias ho van saber aprofitar. També és cert que el PDeCAT no existia, era aquella Convergència i Unió, sí la Unió del Duran i Lleida, que no parava d’insultar ERC, amb raons o sense. ERC que només va saber fer quart, gens malament si mirem d’on venia, però a totes llums insuficient per ser alternativa; fins i tot va quedar darrera dels postfranquistes de C’s, que en aquell moment anaven de centre esquerra, i van saber captar electors del PSC i del PP que van veure reduir els vots a la meitat i els regidors a la tercera part.

És cert que ERC va votar a favor d'Ada Colau alcaldessa, però és igual si ho va fer o no, el resultat era el mateix. Aquell suport va intentar decantar els comuns cap al fet nacional, apuntar-los a l'AMI i tenir-los més a favor del procés i la independència. Ada Colau va preferir la coalició amb el PSC i li va regalar els districtes i les regidories més vistoses de la Ciutat. També era un PSC més light que votava el 9N, no el PSC d’ara que prohibeix urnes, democràcies i castiga els Regidors que no són prou PSOE.

Un darrer comentari per a la CUP. Van triar per a regidors uns que ni els propis cupaires no es van creure malgrat tot en van fer tres, una cosa mai no vista a la capital.

Mireu el quadre de regidors de Barcelona i jugueu a fer una majoria alternativa de 21 regidors. Creieu-me, és més fàcil resoldre el Rubik de 4 x 4.

Salut i independència.

dijous, 15 de juny de 2017

Un estado que sólo nos boicotea. Ahora con la educación

Me dicen que en una escuela pública del Maresme han pre-inscrito, a 2º de primaria, 15 niños de origen chino, con demanda expresa de estudiar en español. Como es lógico estos 15 niños no tendrán plaza escolar, ni en catalán, ni en español, y la Generalitat deberá pagar una millonada para que estos niños estén escolarizados, gratis en una escuela clasista y sin concierto y conocida por todos.

Me comentan que todo está dirigido por unos abogados muy lucidos, caros y nada chinos, que se aprovechan de la miserable norma que se inventó el PP para obligar a la Generalitat a garantizar la educación en exclusivo español y que está permiten financiar escuelas fascistas que reniegan de nuestro idioma.
Recuerdo que cuando la Conselleria de Educación intentó explicar en Madrid esta práctica, se la quitaron de encima con el desprecio clásico con que Madrid soluciona los problemas que tiene Cataluña, con demasiada frecuencia generados en Madrid. Que por otra parte retira este dinero de la financiación que tiene obligación de pagar a Cataluña.

Me duele la descapitalización de la Conselleria de Educación, provocada por el estado español.

Me duele ser de un estado donde la picaresca tiene demasiado premio.

Me duele pertenecer a un estado que incumple la protección del catalán.

Me duele que la medida genere animadversión contra la comunidad china.
Me duele ser de la mierda de estado que quiere romper la cohesión social que tenemos en Cataluña.

Un estat que només sap boicotejar. Ara l'educació.

Em diuen que en una escola pública del Maresme s'han pre-inscrit, a 2n de primària, 15 nens d'origen xinès, amb demanda expressa d'estudiar en espanyol. Com és lògic aquests 15 nens no tindran plaça escolar, ni en català, ni en espanyol, i la Generalitat haurà de pagar una milionada perquè aquests nens estiguin escolaritzats, de franc en una escola espanyolitzadora, classista i sense concert.

Em comenten que tot plegat està dirigit per uns advocats molt lluïts, cars i gens xinesos, que s'aprofiten de la miserable norma que es va inventar el PP per obligar la Generalitat a garantir l'educació en espanyol exclusiu, i que està permeten finançar escoles feixistes que reneguen del català.

Recordo que quan la Conselleria d’Educació va intentar explicar a Madrid aquesta pràctica, se la van treure de sobre amb el menyspreu clàssic amb què Madrid tracta els problemes que té Catalunya, massa sovint generats a Madrid. Que d'altra banda retira aquest diners del finançament que té obligació de pagar a Catalunya. Són diners que ja no arriben.

Em fa patir la descapitalització de la Conselleria d'Educació, provocada per l'estat espanyol.

Em fa patir ser d’un estat on la picaresca té massa premi.

Em fa patir pertànyer a un estat que incompleix la protecció del català.

Em fa patir que aquesta bestiesa generi animadversió contra la comunitat xinesa.

Em fa patir ser d'una merda d'estat que vol trencar la cohesió social que tenim a Catalunya.

Recordeu aquell ministre delinqüent que deia "nos hemos cargado su sistema sanitario". Doncs ara, potser sense micros, hi ha un altra ministre sinistre que diu "nos estamos cargando su sistema educativo".

dimarts, 6 de juny de 2017

El referéndum y la campaña.




El unionismo intenta desesperadamente secuestrar el relato clave del Referéndum que no es otro que el porqué. En un contexto democrático, no hay discusión, si una mayoría social y continuada lo pide, se hace; se podrán negociar las condiciones, la pregunta, la fecha, el censo, el alcance territorial, la campaña, la eficacia... pero se hace, y punto. Es democracia.

Negar la mayor es una maniobra de filibusterismo político para entretenerse en las formas y no abordar el fondo. El unionismo sabe que no tiene argumentos para convencer a una mayoría suficiente de catalanes que le permita bloquear la independencia. Lleva demasiados años de expolio fiscal, vejación, persecución del catalán, ausencia de inversiones prometidas y comprometidas... y en los últimos años, aplicando un acoso fiscal y judicial fuera de ley, asfixiante y absurdo. Los partidos de alcance estatal en Cataluña lleva mucho años sin buenos resultados, mientras que los partidos independentistas y autonomistas sacan mayorías sobrantes.

Cataluña ha sabido hacer grandes cosas. Ha apostado por una economía productiva e industrial ligada a las exportaciones; tiene un sector emprendedor de pequeñas y medianas empresas amplio, versátil, de mucha creatividad y calidad; tiene una complicidad pública y privada en investigación con unos resultados punteros; tiene un sector turístico, hotelero y gastronómico que, si bien en Barcelona chirría, está repartiendo mucha riqueza por todo el territorio.

Cataluña tiene un proyecto, sabe qué quiere ser y orienta las actuaciones para serlo. Demasiado a menudo con el boicot descarado y absurdo del Estado que impide la comercialización internacional; dificulta el desarrollo del aeropuerto; incumple las inversiones de cercanías, hace pasar el corredor del Mediterráneo para Madrid; aísla el Puerto de Barcelona de la red ferroviaria...

En estos momentos el único proyecto que hermana España es destruir el proceso catalán; a cualquier precio y con la guerra sucia y los fondos reservados que sean necesarios. En eso enseguida se ponen de acuerdo PP, PSOE y C 's y todavía se solidarizan alguna de las infinitas familias del PODEMOS y COMUNES, que al negar la unilateralidad dan carta blanca al veto del PP.

Estos días he estado un poco punzante en mi producción en Twitter, la reacción del Unionismo ha sido de una agresividad y contundencia fuera de toda medida, He leído insultos que no sabían ni que existían, se me han criticado faltas de ortografía, se me ha tachado de funcionario ... pero nadie ha salido a defender un modelo de España, donde los catalanes nos podamos sentir cómodos. Nadie ha razonado ningún argumento que equilibre ninguno de mis criterios. Siempre lo mismo, en resumen, "eras español, te jodes".

España no tiene proyecto, va en una deriva de gestión digna de la inoperancia y autismo de su Presidente. No tiene políticas de refugiados, de energías renovables, no sabe qué hacer con la deuda de las eléctricas; no tiene política para abordar las hipotecas, los desahucios, las cláusulas tierra, la vivienda social. No es capaz de garantizar ni la libre competencia entre privados, ni la libre concurrencia en los contratos públicos. No sabe generar empleo si no es rebajando los salarios a niveles de esclavitud; no podrá garantizar las pensiones, ahora que en julio acabará con la famosa hucha; sigue empeñada en inversiones faraónicas de AVES vacíos y radiales fallidas; los tribunales europeos le tumban las políticas fiscales; su calidad jurídica ha retrocedido 50 años, en meses; la deuda pública es tan inmensa como la incapacidad para hacerle frente. Tiene una corrupción tan arraigada que los hace ineficaces y poco fiables...

En Cataluña sabemos que somos y tenemos una idea de qué queremos ser, de cómo queremos proteger nuestras empresas. Sabemos cómo tenemos que mejorar en la educación de nuestros hijos; somos punteros en un sistema sanitario que querrían ingleses y franceses. Queremos mejorar la situación de dependientes y vulnerables, porque queremos una sociedad de cohesión y equilibrio salarial. Tenemos un clima amable. Sabemos integrar los recién llegados, porque los necesitamos. Somos conscientes de que pagar las pensiones será un reto, pero no vamos a bajar los brazos y vamos a salir adelante; tendremos políticas de reequilibrio territorial para que todos los rincones de nuestra geografía participen de este proyecto común.

Hemos conseguido que Cataluña sea un sueño. Si lo sabemos explicar, ganaremos la independencia.